Ir al contenido principal

Immadur

Una de les màximes que sempre hem acceptat és que els pensaments radicals son propis d’una edat, que conforme un va avançant en el seu procés de maduració va moderant la seva manera d’entendre el món, acceptant millor les diverses realitats que l’envolten. Em fa especial gràcia quan persones de certa edat, votants de la dreta liberal (poseu els partits que vulgueu com exemple) que et miren amb ulls nostàlgics mentre pensen “jo de jove també votava tal, creia tal....”. Es veu que si no et dones pressa a canviar aquest mon resulta que és ell el que s’encarrega de canviar-te a tu.

Aquesta teoria està molt impregnada dins la nostra imaginació col·lectiva i per mi té un significat molt clar. Iguala els pensament més “idealistes” amb ser un immadur. Només als immadurs se’ls acudeix defensar una renta bàsica universal, de gran veus que això és molt difícil i ho descartes; només a un immadur creu que la seva ciutat ha de poder votar sobre el seu ordenament urbanístic, algú assenyat sap que això és irrealitzable, que per això votem cada 4 anys, per no tenir que ocupar-nos d’aquestes molèsties. Igualem la defensa dels drets socials a bogeries de joventut com fer-se estrella del rock (alguns ho aconsegueixen) i el pragmatisme davant les injustícies (Que s’hi pot fer? Quina desgràcia!) com un tret propi de persones cabals, que miren a la realitat de manera profunda. És inclòs un signe de prosperitat, si a partir de certes edats no has moderat el teu llenguatge és que no has tingut èxit en la vida, que segueixes encallat en una espècie de somni de Peter Pan.

Doncs bé, ja va sent hora de destrossar mites inútils. Des de quan pensar en la defensa dels ciutadans és una bogeria de joventut? A cas les manifestacions no estan plenes de gent que es pentina canes? Us sonen els iaioflautes? L’únic que passa amb el pas del temps és que alguns es rendeixen, deixen de lluitar per esgotament, es cansen de cridar sols; però mai es deixa de pensar, de veure, de sentir! A tots els que ara estem lluitant per aconseguir un rescat ciutadà se’ns passarà amb el temps la dèria? I quina és la excusa pels avis que surten al carrer amb els seus nets a cridar “No ens representen”? Durant tota la meva vida les millors lliçons de defensa d’ideals i conviccions me l’han acostumat a donar gent amb canes (o sense cabell), homes i dones que després de passar-se tota la vida lluitant, la majoria de vegades sols o amb pals a les rodes, segueixen amb molta més força, que han utilitzat tota una vida de dificultats per reforçar les seves conviccions, per anar més enllà. El canviar d’idees no és una evolució en el procés de maduració sinó una decisió conscient que podem fer o, sobretot, no fer.

És com quan ens diuen que ens hem d’adaptar als diferents llocs on estem. Que un no pot mantenir el mateix discurs, per posar un exemple, a Girona que a Valladolid. O que el cap de la fàbrica no pot compartir idees amb els seus treballadors (ell necessita “maduració”, no?). Que si a un li toca liderar qualsevol cosa de cop ha de mutar-se en un pensament diferent, adaptat a la seva responsabilitat. Suposo que així es justifiquen la majoria de mentides que uns no paren de dir mentre estan a l’oposició d’un govern que canvien per un altre tipus de falsedats quan passen a govern, els exemples sobre baixar els impostos van a la perfecció en aquest cas. Sempre em faig la mateixa pregunta, és lògic que els ideals i conviccions que m’han portat fins aquí (una càrrec de portaveu, delegat sindical, secretari general, conseller.... el que sigui!) ja no em serveixin? Haig de canviar? No és això el pitjor que es podria fer? Suposo que aquestes coses passen només amb gent acostumada a mentir sobre les seves idees (o que no li donen cap tipus de valor) però el cas és, un altre cop, jo em trobo amb precisament el contrari, companys compromesos que accepten els rols que els hi toquen com a treball i no com a premi.


Si volem el canvi també hem de canviar la manera de pensar, deixar de justificar-nos i buscant excuses per abandonar lluites, defenses o projectes. Tos hem pogut comprovar que passa quan ens donem la volta, quan ens oblidem que la llibertat és un treball diari que no es pot aplaçar. Exercim la llibertat i que ningú ens torni a dir bojos, bogeria és acceptar injustícia.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara. A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el ...

Ningú enrere

Els dies que estem vivint no els oblidarem de cap manera. Tots els sentiments possibles confinats entre 4 parets -en el millor dels casos-, el patiment de qui no té més remei que anar a treballar, bé perquè sigui indispensable o perquè no se'ls permet (o no poden) quedar-se a casa. Segurament a hores d'ara, que ja ha passat una setmana, podem començar a entendre algunes conseqüències a curt termini. Encara, però, queda molt per conèixer l’abast de l’impacte d’aquesta crisi, que no és només sanitària. Encara queda per a que ens acabi d’entrar al cap tot el que està passant. Moments com els d’ara ens serviran per veure el millor de l’altre. Evidentment podrem buscar molts exemples del pitjor, podrem trobar persones irresponsables, individualistes i oportunistes, però crec que hem de centrar-nos en el que ens serveix per lluitar contra aquest maleit virus, el que ens serveix per construir un demà millor. Per posar alguns exemples de la nostra ciutat: llistes de voluntàrie...

Prou ciutats fantasma

Signat amb Deborah Zimmerman. Les desastroses conseqüències que van ocasionar els mega-projectes urbanístics que van acompanyar a l'especulació immobiliària al llarg i ample del territori, semblen no haver servit de lliçó, ni tan sols per fer una reflexió, al govern de Vilanova i la Geltrú. L'aliança sociovergent que avui timoneja el consistori de la ciutat, en minoria, està posant tot el seu esforç en tirar endavant un projecte faraònic que, sumant-se a la manera que tant es va aplaudir durant les últimes dècades, va batejar com "Eixample Nord". El projecte Eixample Nord és una modificació del pla general d'ordenament urbà del municipi, que ocupa aproximadament 106 hectàrees, ni més ni menys que un terç de la superfície actual de la ciutat. Preveu la construcció de més de 7.300 habitatges nous, 60.000 m2 de comerços i 400.000 m2 d'indústries. El major despropòsit de la història urbanística de la ciutat es remunta a l'any 2004, quan el govern de to...