Immadur

Una de les màximes que sempre hem acceptat és que els pensaments radicals son propis d’una edat, que conforme un va avançant en el seu procés de maduració va moderant la seva manera d’entendre el món, acceptant millor les diverses realitats que l’envolten. Em fa especial gràcia quan persones de certa edat, votants de la dreta liberal (poseu els partits que vulgueu com exemple) que et miren amb ulls nostàlgics mentre pensen “jo de jove també votava tal, creia tal....”. Es veu que si no et dones pressa a canviar aquest mon resulta que és ell el que s’encarrega de canviar-te a tu.

Aquesta teoria està molt impregnada dins la nostra imaginació col·lectiva i per mi té un significat molt clar. Iguala els pensament més “idealistes” amb ser un immadur. Només als immadurs se’ls acudeix defensar una renta bàsica universal, de gran veus que això és molt difícil i ho descartes; només a un immadur creu que la seva ciutat ha de poder votar sobre el seu ordenament urbanístic, algú assenyat sap que això és irrealitzable, que per això votem cada 4 anys, per no tenir que ocupar-nos d’aquestes molèsties. Igualem la defensa dels drets socials a bogeries de joventut com fer-se estrella del rock (alguns ho aconsegueixen) i el pragmatisme davant les injustícies (Que s’hi pot fer? Quina desgràcia!) com un tret propi de persones cabals, que miren a la realitat de manera profunda. És inclòs un signe de prosperitat, si a partir de certes edats no has moderat el teu llenguatge és que no has tingut èxit en la vida, que segueixes encallat en una espècie de somni de Peter Pan.

Doncs bé, ja va sent hora de destrossar mites inútils. Des de quan pensar en la defensa dels ciutadans és una bogeria de joventut? A cas les manifestacions no estan plenes de gent que es pentina canes? Us sonen els iaioflautes? L’únic que passa amb el pas del temps és que alguns es rendeixen, deixen de lluitar per esgotament, es cansen de cridar sols; però mai es deixa de pensar, de veure, de sentir! A tots els que ara estem lluitant per aconseguir un rescat ciutadà se’ns passarà amb el temps la dèria? I quina és la excusa pels avis que surten al carrer amb els seus nets a cridar “No ens representen”? Durant tota la meva vida les millors lliçons de defensa d’ideals i conviccions me l’han acostumat a donar gent amb canes (o sense cabell), homes i dones que després de passar-se tota la vida lluitant, la majoria de vegades sols o amb pals a les rodes, segueixen amb molta més força, que han utilitzat tota una vida de dificultats per reforçar les seves conviccions, per anar més enllà. El canviar d’idees no és una evolució en el procés de maduració sinó una decisió conscient que podem fer o, sobretot, no fer.

És com quan ens diuen que ens hem d’adaptar als diferents llocs on estem. Que un no pot mantenir el mateix discurs, per posar un exemple, a Girona que a Valladolid. O que el cap de la fàbrica no pot compartir idees amb els seus treballadors (ell necessita “maduració”, no?). Que si a un li toca liderar qualsevol cosa de cop ha de mutar-se en un pensament diferent, adaptat a la seva responsabilitat. Suposo que així es justifiquen la majoria de mentides que uns no paren de dir mentre estan a l’oposició d’un govern que canvien per un altre tipus de falsedats quan passen a govern, els exemples sobre baixar els impostos van a la perfecció en aquest cas. Sempre em faig la mateixa pregunta, és lògic que els ideals i conviccions que m’han portat fins aquí (una càrrec de portaveu, delegat sindical, secretari general, conseller.... el que sigui!) ja no em serveixin? Haig de canviar? No és això el pitjor que es podria fer? Suposo que aquestes coses passen només amb gent acostumada a mentir sobre les seves idees (o que no li donen cap tipus de valor) però el cas és, un altre cop, jo em trobo amb precisament el contrari, companys compromesos que accepten els rols que els hi toquen com a treball i no com a premi.

Si volem el canvi també hem de canviar la manera de pensar, deixar de justificar-nos i buscant excuses per abandonar lluites, defenses o projectes. Tos hem pogut comprovar que passa quan ens donem la volta, quan ens oblidem que la llibertat és un treball diari que no es pot aplaçar. Exercim la llibertat i que ningú ens torni a dir bojos, bogeria és acceptar injustícia.