MIRADA DES DE BAIX

Una de les preguntes que s'ha de contestar a 2018 (per això del cap d'any) és que si la majoria de JxSi i la CUP (72), el mandat del referèndum del 1-O, la vaga general del 3-oct, els CDRs i tot plegat no ha sigut suficient per obrir un procés constituent, què ho serà? Tinguem clar que a nivell institucional l'independentisme, com a molt, manté posicions (perden dos diputats) en un moment on es fa evident que necessitava guanyar-ne mentre que els 3 diputats menys de comuns fan més petit l'espai institucional que defensa un referèndum. Per tant, tot i que hi ha enquestes i és un lema molt repetit allò de que la sortida democràtica és la solució que genera un consens en més del 80% de catalanes, aquest consens no es tradueix en el nombre de diputades. Mirem també més enllà i no caiguem en "institucionalitis", s'ha demostrat un molt bon múscul de mobilització però estem en fase defensiva, responent a la repressió, demanant alliberaments i protesta...

Després de veure com està evolucionant la campanya electoral per aquest 21D i veient ja clarament a quin "sac de vots" està atacant cada espai, unes petites reflexions i una decisió: Aquesta convocatòria ha agafat malament a tothom que tingui un projecte polític per Catalunya, els únics partits amb una campanya preparada i pensada han sigut aquells que calculaven i desitjaven l'aplicació del 155. En aquest marc, certes patinades i cagades a l'hora de llençar missatge segueixen essent greus, però més imperdonable seria tenir-ho tot preparat i ser còmplices. Una de les principals debilitats del "procés" han sigut les toneladas d'electoralisme que l'han governat durant molts trams. Xantatges de partit, "si no em recolzen, traïdors", discursos més pensats en guanyar vots que en defensar estratègia.... En aquest sentit una campanya electoral on els espais que van defensar i col·laborar pel referèndum ...

Fa unes setmanes, un company d'aquells que són referent em feia una reflexió: “En aquesta vida al final s'ha de triar si t'importa més tenir o ser. Si la primera t'és més important comporta competir per acumular més que els demés, no preocupar-te per repartir i tenir més enemics que aliats; en canvi, la segona et comporta l'obligació de viure en harmonia amb el que et rodeja, a desenvolupar-te com a persona i relacionar-te com a igual amb la resta”. Un dies després, en una altra conversa amb altres companyes regidores de varis municipis reflexionàvem sobre la cita en base als nostres municipis i arribàvem a una conclusió: tenim poblacions que competeixen per tenir enlloc d'intentar ser. Portem una dècada de destrucció amb els culpables de l'esclat donant-nos les seves “solucions” i empitjorant-ho tot cada dia que passa. És necessari que fem memòria al discurs dominant els anys anteriors a la crisi, sobre com el crèdit es venia com si fos pa, com s...

Signat amb Gertrudis Conde, regidora de Fem Poble i membre de Podem La realitat d’aquests dies ha fet caure moltes caretes que portaven dècades fixades. La qüestió catalana ha comportat un terratrèmol als ciments del règim del 78, que no ha tingut cap tipus d’escrúpol a l’hora de mobilitzar a l’extrema dreta per promoure un tancament de files. Hem vist de tot: notícies falses, difamacions contra figures públiques, exèrcits de tertulians justificant la repressió, detencions injustificades, garrotades, agressions al carrer… Hem vist fins i tot una declaració del cap d’Estat (aquell que ho és per prova de paternitat) que semblava encendre les metxes per incendiar les seves tropes d’odi. Aquells que tant defensen la unitat d’Espanya per sobre de tot estan avivant la intolerància, arriscant a crear una fractura social irreversible. Tenim a més del 50% de joves en atur, les...

Tot i semblar impossible, és un bon moment per aturar-se uns segons i mirar el paisatge real que tenim davant, sense caure en veure el que ens agradaria que hi fos. S’ha convocat una referèndum per decidir el futur de Catalunya diumenge i l’Estat l’ha prohibit, engegant tota la seva maquinària repressiva al màxim, sense tallar-se un pèl. Hagués estat preciós haver pogut gaudir d’una campanya pel referèndum calmada, plena de debats entre el SÍ i el NO, amb arguments per ambdues parts i normalitat democràtica; hagués estat ideal però per que això hagués passat hauríem de viure en un règim democràtic i no tenim aquesta sort. La convocatòria del referèndum, aquella etapa passada que el consens dins la població va ressuscitar, ha posat de manifest les fortes contradiccions de la democràcia del règim del 78. Es pot caure en la temptació de pensar que estem vivint un error, que al govern del PP se li ha pelat un cable (que tampoc tindrien en molt bon estat) i s’han passat, que la demo...

Signat amb Alejandro Conde ( regidor de Fem Poble, Sant Pere de Ribes). Amb la intenció de ser més engrescadors que provocadors us portem unes petites confessions a nivell personal entorn la convocatòria de referèndum sobre el futur de Catalunya del pròxim 1 d’octubre. No és una convocatòria “normal”, no cal dir-ho, veiem com a Vilanova sembla que l’Ajuntament (amb la meitat socialista del govern en contra) cedirà els col·legis electorals habituals però, en canvi, a Sant Pere de Ribes no, desoint així la majoria absoluta del plenari, i segurament s’hauran d’utilitzar els mateixos del 9N. Tampoc sabem, a dia d’avui, el paper final que jugaran els funcionaris, incloent els cossos de seguretat, involucrats en aquest context excepcional de doble legalitat. En canvi, sí que sabem que es dóna la curiositat que per votar s'haurà de tenir la nacionalitat espanyola, excloent-hi d'aqu...

Cal llegir el moment polític que estem vivint. Un moment de clarobscurs. Un moment en el que hi conviuen monstres i esperances. Ara mateix de monstres en podem veure uns quants, des dels fantasmes de la xenofòbia i l’odi expandint-se per Europa fins a les elits que ens governen tan disposades a treure’ns-ho tot. Estem veient com la crisi s’ha emportat per davant infinitat de drets aconseguits després de moltes lluites, com davant la necessitat de protegir privilegis no hi ha hagut cap mirament en tocar sanitat, educació, drets laborals i tot el que fes falta. En aquest moment, una de les majors derrotes a les que ens enfrontem és la normalització de la precarietat, acostumar-nos a que no hi ha res més a fer i resignar-nos a la nostra sort. Per sort, sempre hi ha qui no es resigna. Durant aquests temps, hem vist com la lluita al carrer cobrava més sentit cada dia que passa. L’allau dels primers desnonaments davant l’estafa de les hipoteques va provocar que les veïnes de les ciutat...

Signat amb Deborah Zimmerman . Una de les pràctiques més menyspreables en política és la quantitat de recursos que es destinen a mentir. Ho podem emmascarar com “comunicació institucional” o com “publicitat”, és igual, el cas és que un dels trets més característics de la política rància, vella i dolenta, és interpretar la realitat a base d’informes que sempre expliquen que el govern ho fa tot el millor que es pot, fugir de qualsevol autocrítica, comunicar només allò que afavoreix i evadir el debat profund. L'evidència més clara i recent que podem trobar a la nostra ciutat ha estat omplir la  els nostres carrers amb cartells de gent somrient feliç, mentre la realitat és ben diferent. La realitat és estar acostumats a veure gent rebuscant alguna cosa per menjar entre les escombraries dels contenidors. El contrast és aclaparador. Hi ha una distància abismal entre el que ens expliquen les institucions i la realitat que viuen les veïnes, que dia rere dia són testimonis...

Signat amb Juanma Rodríguez. Aquests primers dies de juliol seran recordats, o potser no, per una decisió política. Tant Catalunya En Comú com Podem van prendre una posició semblant sobre l’1 d’octubre, amb els seus mètodes i els seus respectius debats. Les reaccions per part de cert independentisme van ser contundents, arribant en alguns casos a fer servir expressions totalment desafortunades. No ens pararem a analitzar aquesta reacció, ni el perquè, sinó a plantejar certs dubtes. Primer de tot cal deixar una cosa clara, a dia d’avui tots el posicionaments sobre el referèndum son teòrics. Per què? Molt fàcil, perquè la convocatòria d’aquest també ho és. Per molts actes i escenificacions (potser necessàries, no direm que no) que es facin, a dia d’avui cap organisme ha convocat res de manera formal, així que fins i tot les amenaces que ens arriben pel pont aeri c...

Signat amb Deborah Zimmerman. Les desastroses conseqüències que van ocasionar els mega-projectes urbanístics que van acompanyar a l'especulació immobiliària al llarg i ample del territori, semblen no haver servit de lliçó, ni tan sols per fer una reflexió, al govern de Vilanova i la Geltrú. L'aliança sociovergent que avui timoneja el consistori de la ciutat, en minoria, està posant tot el seu esforç en tirar endavant un projecte faraònic que, sumant-se a la manera que tant es va aplaudir durant les últimes dècades, va batejar com "Eixample Nord". El projecte Eixample Nord és una modificació del pla general d'ordenament urbà del municipi, que ocupa aproximadament 106 hectàrees, ni més ni menys que un terç de la superfície actual de la ciutat. Preveu la construcció de més de 7.300 habitatges nous, 60.000 m2 de comerços i 400.000 m2 d'indústries. El major despropòsit de la història urbanística de la ciutat es remunta a l'any 2004, quan el govern de to...

Hi ha una decisió que s'ha de prendre, que no es pot eludir i cal afrontar amb valentia i, sobretot, sinceritat. Quan un projecte polític amb intenció de transformar la societat arriba a les institucions ha de triar camí, decidir si el que toca és fer recanvi, adaptar-se al ritme institucional i treure'n el màxim possible o, en canvi, lluitar amb un peu fora per instaurar ritmes propis, trencar la lògica institucional. Semblen 40, però just farà 2 anyets que existeix SOM VNG, el nostre espai per transformar Vilanova i la Geltrú.. No va ser fàcil, vam decidir recórrer a deixar en mans de la gent (recollir més de 1500 signatures en 15 dies) el fet de presentar-nos a les municipals, que no rebríem ni un duro que no fossin petites aportacions de veïns i veïnes, cap finançament amb bancs, codi ètic i totes les decisions es prenen de forma oberta a la ciutat. No sense dificultats, amb els ritmes de la institució fent de tot per dificultar-ho, amb un govern amb minoria que es n...

Tancats en la institució, parlant de l’estat de la ciutat, discutint sobre la visió política dels grups municipals es poden aprendre moltes coses. La primera, que en el Ple Municipal la connexió amb la realitat és la mateixa que amb Narnia. Argumentaris basats en dulcificar la realitat, en dir que la crisi escanya i és una merda, però que s’està fent tot tan bé que gairebé no la notem, és més, ja l’estem superant i parlem d’ella en passat. S’està fent tot el possible i això ja és suficient. Hi ha una frase que algunes veïnes de la ciutat m’han deixat anar fent la xerradeta sobre el ple. “Si és que a mi, la Vilanova de la que parleu al ple m’encanta, a veure si m’hi puc mudar un dia”... i a mi se m’escapa un mig somriure irònic mentre penso en quanta raó tenen. La dinàmica del Ple està tan allunyada la vida real de la gent... Mentre es normalitza la precarietat, es normalitza la utilització dels bancs d’aliments o l’economat, la problemàtica amb el dret d’habitatge rebenta tots els...

La política municipal és la més propera a la ciutadania, és l’espai més agraït perquè permet el contacte amb la gent. Admiro profundament a totes aquelles que són capaces de dir aquesta frase en campanya electoral sense que se’ls escapi el riure, sense que es noti que en realitat s'estan fotent de totes nosaltres.   La frase és falsa, de propera res! Estar al costat de la gent no és una qüestió geogràfica de l’estil “com l’Ajuntament està al municipi, deu ser proper al municipi”, sinó una qüestió de voluntat política, de prendre decisions posant les necessitats de la gent al centre de tot i de deixar en mans de la gent el poder per decidir sobre el que els afecta. No és una qüestió de mètode, no és un debat sobre funcionament burocràtic sinó que és profundament ideològic. Anar en la direcció de donar cada cop més poder a la ciutadania, obrir les portes de les institucions i deixar decidir sobre tot a la gent és la manera de aconseguir que les necessitats de la majoria estiguin...

Quan s’intervé en la institució hi ha forces i dinàmiques que dificulten molt veure la realitat, sobretot quan no es té cap intenció de fer-ho. La institució modera, manipula i tergiversa la realitat i projectes que hi entren. No és un espai neutral on es confronten idees sinó un forat negre pensat per triturar qualsevol opció de canvi profund. Només cal veure els que hi porten dècades, què defensen ja? “Això ja s’està fent”, “les coses sempre ha sigut així” son expressions massa protagonistes en un argumentari pensat per justificar la no-resposta de la institució davant les necessitats de la gent. Passa que la realitat és tossuda, la crisi real i la desigualtat ben notòria. Ara ha estat l’onada de fred la que evidencia que hi ha moltes persones que no es poden escalfar a casa seva (les afortunades que en tenen), l’emergència social en la que vivim augmenta dia a dia i ja s’ha emportat a massa persones endavant. El descrèdit a les institucions, i l’Ajuntament n’és un exemple, no res...