MIRADA DES DE BAIX

Una de les preguntes que s'ha de contestar a 2018 (per això del cap d'any) és que si la majoria de JxSi i la CUP (72), el mandat del referèndum del 1-O, la vaga general del 3-oct, els CDRs i tot plegat no ha sigut suficient per obrir un procés constituent, què ho serà? Tinguem clar que a nivell institucional l'independentisme, com a molt, manté posicions (perden dos diputats) en un moment on es fa evident que necessitava guanyar-ne mentre que els 3 diputats menys de comuns fan més petit l'espai institucional que defensa un referèndum. Per tant, tot i que hi ha enquestes i és un lema molt repetit allò de que la sortida democràtica és la solució que genera un consens en més del 80% de catalanes, aquest consens no es tradueix en el nombre de diputades. Mirem també més enllà i no caiguem en "institucionalitis", s'ha demostrat un molt bon múscul de mobilització però estem en fase defensiva, responent a la repressió, demanant alliberaments i protesta...

Després de veure com està evolucionant la campanya electoral per aquest 21D i veient ja clarament a quin "sac de vots" està atacant cada espai, unes petites reflexions i una decisió: Aquesta convocatòria ha agafat malament a tothom que tingui un projecte polític per Catalunya, els únics partits amb una campanya preparada i pensada han sigut aquells que calculaven i desitjaven l'aplicació del 155. En aquest marc, certes patinades i cagades a l'hora de llençar missatge segueixen essent greus, però més imperdonable seria tenir-ho tot preparat i ser còmplices. Una de les principals debilitats del "procés" han sigut les toneladas d'electoralisme que l'han governat durant molts trams. Xantatges de partit, "si no em recolzen, traïdors", discursos més pensats en guanyar vots que en defensar estratègia.... En aquest sentit una campanya electoral on els espais que van defensar i col·laborar pel referèndum ...

Fa unes setmanes, un company d'aquells que són referent em feia una reflexió: “En aquesta vida al final s'ha de triar si t'importa més tenir o ser. Si la primera t'és més important comporta competir per acumular més que els demés, no preocupar-te per repartir i tenir més enemics que aliats; en canvi, la segona et comporta l'obligació de viure en harmonia amb el que et rodeja, a desenvolupar-te com a persona i relacionar-te com a igual amb la resta”. Un dies després, en una altra conversa amb altres companyes regidores de varis municipis reflexionàvem sobre la cita en base als nostres municipis i arribàvem a una conclusió: tenim poblacions que competeixen per tenir enlloc d'intentar ser. Portem una dècada de destrucció amb els culpables de l'esclat donant-nos les seves “solucions” i empitjorant-ho tot cada dia que passa. És necessari que fem memòria al discurs dominant els anys anteriors a la crisi, sobre com el crèdit es venia com si fos pa, com s...