Ir al contenido principal

La Catalunya De La Gent

Quan un defensa la democràcia no es pot permetre viure en una societat on hi ha ciutadans de primera o de segona. Provenim segurament de la legislatura més desatrossa de la democràcia pel que fa a la pèrdua de drets: mai s’havia destruït tant i tan ràpid com ens aquests últims anys. Des de les reformes laborals vingudes des de Madrid (recolzades per CIU) fins a les retallades en tots els serveis públics provinents de Moncloa i, sobretot, de la Generalitat.

Hem passat per una crisi de la qual ningú se’n fa responsable, que sembla un fenomen meteorològic que ha arribat sol i que, per tant, també s’anirà sol; un crisi no només econòmica, sinó política i social també. Vergonya fa veure com l’han aprofitat per radicalitzar les seves polítiques neoliberals i destruir l’Estat del Benestar. Hem observat impotents com es privatitzava la sanitat catalana, com les aules de les escoles passaven a ser un magatzem d’infants, com la llei de dependència perdia tot el seu sentit i com s’abandonava a la seva sort a les classes populars del nostre país. Llistes d’espera infinites pensades perquè la gent desaparegui abans d’arribar-li el torn, xifres de malnutrició infantil escandaloses, la nostra gent gran apagant-se a casa sense cap tipus d’ajuda, una sanitat que deixa de ser universal.... S’ha de dir prou!

Té sentit mantenir una democràcia d’esquenes a la gent? En l’actual situació de desigualtat que vivim, on per alguns és molt fàcil comprar les voluntats d’uns altres, té sentit tot plegat? Si la pedra en la que es recolza la democràcia és que totes les persones tinguin el mateix poder de decisió no podem permetre l’enorme desigualtat social amb què vivim. Cal un govern que es posi d’una vegada a costat de la seva gent, que deixi de defensar interessos dels poders econòmics, d’unes elits que a la llarga acaben governant sense que ningú les hagi votat per res. El nostre país és la nostra gent i per tant proposem un rescat ciutadà que reverteixi la situació d’emergència social en la qual estem immersos, que garanteixi els drets socials bàsics que deurien ser irrenunciables per qualsevol societat.
En aquestes eleccions, podem seguir escollint candidatures que veuen la justícia social com un tema de caritat, quelcom a fer quan l’economia va bé i hi ha “sobres”. O podem per fi decidir posar les institucions al servei de la ciutadania, recuperant totes les retallades que s’han fet a sanitat, educació, serveis socials, dependència; tornar a donar-li sentit a les nostres institucions. Quina és la funció de les institucions sinó la de garantir el benestar dels seus ciutadans i ciutadanes? Recuperem les nostres institucions, ningú té dret a posar-les al servei de qualsevol altra cosa que no sigui la gent!

Seguirem pel camí de les ciutats i municipis guanyats pel canvi, no tenim por d’assumir riscos. Qualsevol govern que no presenti com a prioritat lluitar contra una situació d’emergència com actual és un irresponsable i per tant es comprometem a dur a terme les nostres propostes de rescat ciutadà durant els primers dies de govern. Volem recuperar aquesta Catalunya oblidada, silenciada, abandonada a la seva sort i tornar-li la seva dignitat. Ja hi ha suficients exemples de que el canvi és possible, que davant les polítiques del “ara no toca” o “això no es pot” ens plantem davant reivindicant la justícia social. E temps de la frustració ha acabat, podem tornar a votar amb il·lusió perquè ara, més que mai, el canvi és possible. Ara, més que mai, SÍ QUE ES POT.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Pa, treball, sostre i dignitat

Cal llegir el moment polític que estem vivint. Un moment de clarobscurs. Un moment en el que hi conviuen monstres i esperances. Ara mateix de monstres en podem veure uns quants, des dels fantasmes de la xenofòbia i l’odi expandint-se per Europa fins a les elits que ens governen tan disposades a treure’ns-ho tot. Estem veient com la crisi s’ha emportat per davant infinitat de drets aconseguits després de moltes lluites, com davant la necessitat de protegir privilegis no hi ha hagut cap mirament en tocar sanitat, educació, drets laborals i tot el que fes falta. En aquest moment, una de les majors derrotes a les que ens enfrontem és la normalització de la precarietat, acostumar-nos a que no hi ha res més a fer i resignar-nos a la nostra sort. Per sort, sempre hi ha qui no es resigna. Durant aquests temps, hem vist com la lluita al carrer cobrava més sentit cada dia que passa. L’allau dels primers desnonaments davant l’estafa de les hipoteques va provocar que les veïnes de les ciutat...

Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara. A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el ...

Una pausa, una reflexió i una decisió

Ha fet tres anys Som VNG vam aconseguir una fita que semblava impossible, utòpica. Vam entrar a l’ajuntament amb un pressupost mínim, sense cap experiència en campanyes electorals, sense padrins. Vam entrar perquè la gent que va aixecar el projecte estava convençuda que calia fer política d’una altra manera, posar les institucions al servei de les persones i no de les constructores, de les grans empreses ni dels bancs. Gent humil i treballadora, gent que venia de moviments socials, i gent que era la primera vegada que s’organitzava ens vam deixar l’ànima per aconseguir-ho i vam aportar moltes hores de treball, afegint el poc que teníem a la butxaca (segueixen igual de buides) per poder pagar el material de campanya. Semblava impossible que arribéssim a presentar-nos, perquè havíem d’aconseguir 1.500 signatures i no només les vam aconseguir, sinó que en vam arribar a més de 1.800, més de 1800 vilanovines ens van donar el seu aval personal. Semblava impossible que arribéssim a tenir ...