Ir al contenido principal

Els carrers seran sempre nostres



Tot i semblar impossible, és un bon moment per aturar-se uns segons i mirar el paisatge real que tenim davant, sense caure en veure el que ens agradaria que hi fos. S’ha convocat una referèndum per decidir el futur de Catalunya diumenge i l’Estat l’ha prohibit, engegant tota la seva maquinària repressiva al màxim, sense tallar-se un pèl. Hagués estat preciós haver pogut gaudir d’una campanya pel referèndum calmada, plena de debats entre el SÍ i el NO, amb arguments per ambdues parts i normalitat democràtica; hagués estat ideal però per que això hagués passat hauríem de viure en un règim democràtic i no tenim aquesta sort.

La convocatòria del referèndum, aquella etapa passada que el consens dins la població va ressuscitar, ha posat de manifest les fortes contradiccions de la democràcia del règim del 78. Es pot caure en la temptació de pensar que estem vivint un error, que al govern del PP se li ha pelat un cable (que tampoc tindrien en molt bon estat) i s’han passat, que la democràcia espanyola ara mateix està en hores baixes però tot tornarà a la normalitat. Doncs bé, tirem d’hemeroteca: durant 40 anys de “democràcia” aquí s’han tancat diaris, retirat portades per caricatures, s’ha fet terrorisme d’Estat, s’ha enterrat gent en calç viva, tenim presos polítics a les presons per motius tan criminals com anar a una vaga general, hem detingut cantants per declaracions, titellaires, detencions per piulades, tenim comissaries denunciades per tortures i ens passem la declaració dels drets humans per la tangent cada dia amb l’existència dels CIEs, per no parlar del paper de les forces de seguretat a l’hora de reprimir mobilitzacions a garrotades (algunes ho hem patit en primera persona). Democràcia? On?

La forta repressió de l’Estat a la convocatòria de diumenge ha canviat el marc de debat. Ja no es tracta només de la independència de Catalunya  o la construcció d’una República, es tracta de defensar una idea molt bàsica: la gent tenim capacitat de decidir? Hem patit molt, l’atac està sent brutal i dolorós, s’han creuat moltes línies vermelles i tot apunta a que aquest cap de setmana es creuaran més. Registres a impremtes, amenaces a treballadores públiques, suspensió del dret a reunió i a la llibertat d’expressió, atacs als mitjans informatius i amenaça violenta constant amb “lecheras” rodejant la seu de la CUP, el vaixell de Piolin mirant-nos amb ganes i dispositius enviats cap a Catalunya acompanyats del “a por ellos”. Fàstic, molt de fàstic i ràbia, més quan es viu en primera persona com a Saragossa la policia nacional no podia garantir la seguretat de centenars de càrrecs electes reunides per parlar del referèndum perquè no hi havia efectius (per sort, no hi va haver desgràcies tot i que algunes se’n morien de ganes). Han aconseguit que inclús ja no sigui una qüestió exclusivament catalana (mai ho ha estat del tot) ja que la suspensió d’actes públics a gairebé totes les ciutats de l’Estat, suspenent drets fonamentals, ha demostrat que el què està en joc és també la democràcia, la llibertat, a tots els territoris arreu de l’estat.

Mirant enrere, l’atac ha estat tant bèstia que en un context “normal” el més probable hagués estat la seva victòria, que vencés el desànim, que amb llàgrimes als ulls estiguéssim a casa, cabrejades pels pròxims anys però a casa. No ha estat així. No ha passat perquè davant la seva repressió ha aparegut un poble organitzat, sense por, que ja fa temps que s’ha autodeterminat des de baix. El mateix dia que la Guàrdia Civil entrava a les conselleries Barcelona es paralitzava amb milers i milers de persones tallant Gran Via, tallant Laietana, manifestant-se davant la conselleria i no deixant que els atacants en sortissin. També va ser aquesta gent la que va impedir que s’entrés sense ordre judicial a la seu de la CUP, donant un exemple magnífic del que significa resistència pacífica. Des de llavors, cada dia a les deu de la nit les cassolades ens acompanyen, els estibadors decideixen no abastir el vaixell de qui ens ve a reprimir, els pagesos marxen en tractor per defensar les urnes, el cos de bombers es posa a disposició per fer cordons de seguretat, les estudiants paralitzen instituts i universitats i els actes en defensa de la democràcia es fan massius. Que algú compari amb qualsevol campanya electoral el nivell de mobilització i veurà que a Catalunya estem en marxa.  La solidaritat des de baix, la solidaritat obrera, ha demostrat ser la millor resposta contra la seva por, per moltes maniobres que tingui pensades el govern per garantir les urnes ha estat, ara i sempre, la mobilització constant de la gent el que està fent possible el referèndum, és la defensa popular de les urnes la que li dona legitimitat, son les ganes d’un poble en peu el que fa realitat la democràcia.

Això no acaba aquest cap de setmana, cal anar a més. Mobilitzem-nos per garantir que la gent podrà votar amb tranquil·litat aquest diumenge, demostrem que no ens fa por defensar la democràcia i que davant la seva repressió ens trobaran organitzades. Caldrà defensar les urnes, caldrà defensar el resultat i caldrà obrir un procés constituent subaltern als interessos de la majoria. Tot això no va de canviar una bandera per un altre, si hem arribat a un consens general a la població és perquè això va de construir un futur millor per la nostra gent. Davant d’aquest escenari, anem a per totes i cridem cap a la vaga general, si ens volen robar el futur, nosaltres ho parem tot.  Cal omplir el procés constituent de drets socials, passar a l’ofensiva i ja no ens conformem amb lluitar perquè no ens treguin, volem recuperar tot el què ens han robat perquè en una d’aquestes també ens han tret la por.


Ens diuen que tenen les lleis, que tenen la força però obliden que els carrers seran sempre nostres.

Comentarios

Entradas populares de este blog

Pa, treball, sostre i dignitat

Cal llegir el moment polític que estem vivint. Un moment de clarobscurs. Un moment en el que hi conviuen monstres i esperances. Ara mateix de monstres en podem veure uns quants, des dels fantasmes de la xenofòbia i l’odi expandint-se per Europa fins a les elits que ens governen tan disposades a treure’ns-ho tot. Estem veient com la crisi s’ha emportat per davant infinitat de drets aconseguits després de moltes lluites, com davant la necessitat de protegir privilegis no hi ha hagut cap mirament en tocar sanitat, educació, drets laborals i tot el que fes falta. En aquest moment, una de les majors derrotes a les que ens enfrontem és la normalització de la precarietat, acostumar-nos a que no hi ha res més a fer i resignar-nos a la nostra sort. Per sort, sempre hi ha qui no es resigna. Durant aquests temps, hem vist com la lluita al carrer cobrava més sentit cada dia que passa. L’allau dels primers desnonaments davant l’estafa de les hipoteques va provocar que les veïnes de les ciutat...

Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara. A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el ...

Una pausa, una reflexió i una decisió

Ha fet tres anys Som VNG vam aconseguir una fita que semblava impossible, utòpica. Vam entrar a l’ajuntament amb un pressupost mínim, sense cap experiència en campanyes electorals, sense padrins. Vam entrar perquè la gent que va aixecar el projecte estava convençuda que calia fer política d’una altra manera, posar les institucions al servei de les persones i no de les constructores, de les grans empreses ni dels bancs. Gent humil i treballadora, gent que venia de moviments socials, i gent que era la primera vegada que s’organitzava ens vam deixar l’ànima per aconseguir-ho i vam aportar moltes hores de treball, afegint el poc que teníem a la butxaca (segueixen igual de buides) per poder pagar el material de campanya. Semblava impossible que arribéssim a presentar-nos, perquè havíem d’aconseguir 1.500 signatures i no només les vam aconseguir, sinó que en vam arribar a més de 1.800, més de 1800 vilanovines ens van donar el seu aval personal. Semblava impossible que arribéssim a tenir ...