Article signat amb Juanma Rodríguez
La política municipal, com la catalana, ha entrat en un situació de
bloqueig de la que no se’n veu sortida possible en el futur més
immediat. De la catalana poc escriurem que no s’hagi escrit ja, totes
hem vist com ni el millor equip de guionistes de Hollywood seria capaç
de dissenyar una trama com la que hem viscut els últims anys, amb etapes
passades que ressusciten, actors oblidats que tornen i girs argumentals
que ho mantenen sempre tot en tensió (això sí, sense avançar massa
després). La política municipal vilanovina, però, és una espècie de
rèplica en petit, una espècie de grup de teatre amateur, una banda
tribut que versiona cançons a la seva manera i sense gaire traça. Al
guió per Vilanova i la Geltrú no apareixen grans trames (que es podria),
hi ha uns personatges més grisos i els “guionistes” no s’esforcen massa
en que ningú ens segueixi amb interès.
Veiem com, per exemple, les ordenances fiscals i els pressupostos,
les dues principals columnes que sostenen un ajuntament i, per tant, una
ciutat, són maltractades fins al punt de fer trontollar la capacitat
d’iniciativa del consistori front als reptes de primer nivell. Totes
dues columnes són portades al límit cada any. Sostingudes gràcies a unes
majories consistorials raquítiques, que avui només existeixen en els
millors dels somnis sociovergents. Aquest curs, a més, s’ha arribat al
màxim nivell del despropòsit. Es van presentar unes ordenances
inassumibles per a una ciutadania escanyada per l’IBI, pels impostos
regits per altres administracions, i per uns salaris congelats des de fa
massa temps. Es van presentar al ple sense cap tipus de negociació amb
l’oposició, i encara menys amb els grups que fan propostes i que
representen una majoria més àmplia que l’actual govern. No hi va haver
sorpreses, tal com es van presentar van decaure, no sense una reprimenda
paternalista de la regidora que ens va renyar a l’oposició perquè no li
fèiem la feina. Aquesta vegada no es van inventar cap falta de
respecte o excusa similar, però va seguir amb la tònica de no escoltar
cap opinió, i de justificar-se permanentment en els marges estrets
autoimposats com a coartada per negar la viabilitat de qualsevol
proposta.
I ara, ja començat 2018, on són els pressupostos? En la segona
setmana de gener els grups municipals de l’oposició seguim sense
conèixer la proposta del govern. No la coneixem ni tampoc tenim cap
pista de por on pot anar el govern. Cap informació, cap explicació, cap
debat, res, zero, ni un número. Si tirem d’antecedents i sense
necessitar massa intuïció, podem aventurar-nos a creure que podem
reviure fàcilment el ple de les últimes ordenances. Una proposta gens
treballada i menys debatuda, amb un govern al qual la pròrroga ja li va
bé, així que l’aprovació l’importa més aviat poc. El que hauria de ser
el debat que més feina ens hauria de donar a tots els grups municipals
del consistori, pot acabar amb un esforç i debat per sota de l’aprovació
de l’acta de la sessió.
Passa amb els pressupostos com a molts temes d’urbanisme, amb
comissions d’investigació, amb la revisió dels reglaments, les accions
participatives (està bé recordar el “ferm compromís” que es tenia en fer
pressupostos participatius en campanya) i no hi ha excusa que valgui.
No hi ha excusa perquè mentre el govern va dedicant-se a veure passar
les fulles del calendari el dia a dia segueix colpejant amb força a la
nostra gent. Seguim amb desnonaments, amb l’atur disparat, amb un tant
per cent inacceptable de gent en risc d’exclusió social i, també, seguim
a una ciutat que se’ns cau a trossos, on el manteniment i cura de
l’espai públic està sota mínims (amb una mirada no massa exhaustiva es
fa evident), on tenim pràcticament més foscor que llum a les nits, entre
tants i tants temes sense abordar. Perquè no són temes sense resoldre,
és que ni tan sols s’aborden!
Davant de tot plegat, ens preguntem on són els pressupostos. Dues
opcions: Si s’amaguen, ens trobem davant una irresponsabilitat i si no
estan llestos, ens trobem davant una irresponsabilitat encara més gran.
Tornarem al que acabarà essent l’epitafi d’aquest mandat: presentar-ho
tot a última hora per deixar a l’oposició entre l’espasa i la paret.
Potser la sociovergència es vol fer trampes al solitari, pensant que un
romanent tret de la pròrroga dels pressupostos, i de la moratòria dels
crèdits ICO, els permetrà tallar alguna cinta d’inauguració el darrer
any de mandat. També pot ser que el govern ja decideixi passar de tot i
intentar aguantar el que queda de mandat culpant a l’oposició de que no
els vota a favor res. Veient com han anat alguns plens no és
descabellat. Sigui com sigui, cada cop és més evident que les mòmies que
han governat aquesta ciutat durant pràcticament 40 anys, que són
directament responsables de la situació actual, no tenen respostes pel
moment que estem vivint. Portem ja pràcticament un any de mandat
esgotat, i el que queda.
Comentarios
Publicar un comentario