11S: agafem forces

Signat amb Sergi Amat, Joana Bregolat i Margarita Fité

Arriba un altre onze de setembre, una Diada que marca un nou curs polític calent. Venim d’un any combatiu, on els carrers han marcat el camí davant unes institucions repressores, patriarcals i neoliberals que cada cop –si ja no és res– ens representen menys. I aquest any combatiu, ens ha mostrat la necessitat de superar les mirades tancades perquè soles, aïllades, no podem enfrontar la complexa situació política que vivim a Catalunya: hem d’avançar cap a la construcció d’àmplies majories que esdevinguin forces constituents.

 

L’escenari de futur que se’ns planteja, entre processos judicials polititzats íntegrament, discursos alt-right amb motivacions electoralistes pures i mostres d’impunitat setmanals de l’extrema dreta als nostres carrers, ens referma en la necessitat d’un espai de trobada ampli. Cal construir un front sòlid que trenqui amb la paràlisi i sigui capaç d’articular una política unitària contra la repressió de l’Estat, contra la persecució de la llibertat d’expressió, per l’alliberament de les preses i l’anul·lació de les causes, i per la completa derogació de les restes de l’aplicació de l’article 155. La lliçó que hem d’extreure de la passada tardor catalana és que som capaces d’obrir nous temps només quan fugim de sectarismes i anem totes a una, així va ser possible obrir els col·legis electorals durant l’1 d’octubre, desbordar els carrers el 3 i només així serà com podem enfrontar la repressió esdevinguda per part d’un Estat que ha embogit i que prepara la que pot ser la seva resposta definitiva en els judicis a les preses polítiques.

Malgrat que algunes porten anys intentant-ho, no és possible deslligar la lluita pel dret a l’autodeterminació amb la lluita per millorar les condicions de vida de la gent. Aquest mateix front ha de ser capaç donar resposta a les necessitats del poble de Catalunya, ha de defensar l’aplicació immediata d’un pla d’urgència social contra els efectes d’una crisi que fa una dècada que va començar i que molts indicadors ens mostren com pot endurir-se encara més en els pròxims anys. Una aliança sobiranista i republicanista clara ha de disputar el paradigma neoliberal d’austeritat que tant de mal ha provocat a les classes treballadores d’arreu del país. Que aposti per polítiques valentes de recuperació de la sobirania popular, recuperant el control públic de serveis bàsics, per la redistribució de la riquesa i posant la vida al centre de les polítiques econòmiques.

Pels reptes que venen, que no són pocs, i pels que vindran ens reafirmen la convicció de què les forces independentistes i les partidàries del dret a decidir hem de treballar plegades en la lluita comuna contra el règim monàrquic del 78, que aquest desembre farà quaranta anys que ha passat de moda. La línia a seguir és clara, tenim l’objectiu de fer possible l’auto-empoderament popular exercint el dret a l’autodeterminació i de posar sobre la taula la creació d’una República que trobi encaix amb posicions confederalistes o independentistes. Hem de poder encarar sense por la perspectiva d’un procés constituent que situï les lluites socials i democràtiques, que situï les persones al centre, sent el punt de trobada de totes les forces contràries a l’austeritat i favorables a la regeneració democràtica per tenir un pes decisiu. Aquesta és la nostra mirada, una mirada d’una Catalunya irreverent, fraterna i solidària, on totes cabem i totes som lliures.

Agafem forces per aquest onze de setembre, on serem a les mobilitzacions i als actes animant a totes les companyes a sortir massivament als carrers, i defensant al costat de totes les companyes amb les qui lluitem i compartim mirades, i la pluralitat de la societat catalana. Encetem el repte de mantenir viu el cicle de lluita iniciat per sobiranistes, feministes, pensionistes, llogateres i precàries aquest 2018, i ens comprometem a mantenir-nos en moviment fent crítica i impugnant (per fer caure) un règim i un sistema construïts en contra de la gent.