El dèficit històric de les polítiques d'habitatge

 

Una ciutat la conformen les persones que hi habiten i participen del teixit del poble, però per habitar-hi calen cases, llocs on es construeix una llar, un espai de confort, intimitat i cura on les persones creen el seu projecte de vida i el nodreixen. I les institucions municipals són les garants de proporcionar aquestes cases, a través de polítiques públiques destinades a garantir el dret a l’habitatge i el dret a la ciutat. A Vilanova i la Geltrú anem ben mancades de polítiques d’habitatge social. Malgrat no es disposen de dades actualitzades es pot afirmar que a la nostra ciutat el parc públic de lloguer representa el 0,91% del parc d’habitatges, mentre que a Barcelona representa un 1,5%, ambdós molt lluny del 15% o 20% dels estàndards europeus.

Fent una avaluació per anys i amb el criteri del 15% marcat per la Llei catalana 18/2007 del dret a l’habitatge, l’any 2009 Vilanova i la Geltrú hauria d'haber comptat amb un parc d’habitatges per destinar a polítiques socials de 3.478, no obstant en 2010 tot just arribava a 2.671 -dels quals 244 eren habitatges de protecció oficial en règim de lloguer. Al 2011 la cosa no canvia, segons el cens de població i habitatge de l’INE el total d’habitatges de Vilanova era de 26.586, de manera que 3.988 s’haurien d’haver destinat a aquesta a parc social.

Així doncs, teníem un dèficit de poc més de 800 habitatges socials al 2009 i de 1.317 al 2011 en ple esclat de bombolla immobiliària. I és evident que continua existint, ja que des del 2010 fins a l’actualitat només s’ha iniciat la promoció de 4 habitatges públics a Vilanova i la Geltrú, segons dades de l’Agència Catalana de l’Habitatge. De fet, les darreres convocatòries d’Habitatge de Protecció oficial van ser al 2009, a Sant Jordi amb 73 habitatges en règim de lloguer i al 2012, al Solicrup amb 4 habitatges en règim de compra. Per no dir que les adquisicions d’habitatge buit els darrers anys han estat minses.

Només amb aquestes dades podem afirmar que a la nostra ciutat el parc públic de lloguer és del tot insuficient, que les polítiques per accedir a l’habitatge i a la ciutat han estat del tot inoperants, i un dret bàsic com és l’habitatge ha quedat exclusivament en les mans d’un sector privat que es dedica principalment a l’especulació

Les dades dels darrers disset anys són aclaparadores. La immensa majoria de promocions d’habitatge venen del sector privat, i les públiques són gairebé una anècdota. Les pràctiques especulatives del sector privat, tenen una característica principal i és la divergència notòria entre l’oferta i la demanda. Mentre els pics de demanda per preu es situen en uns 600-800 euros al mes, els pics d’oferta es situen en més de 1.300€ al mes, segons un estudi de l’Observatori Metropolità de l’Habitatge de Barcelona, publicat al febrer d’aquest mateix any.

Les institucions públiques tenen l’obligació de garantir i vetllar per l’accés a l’habitatge, i tenen eines per poder-ho fer. En la línia de posar els instruments legals a disposició de la ciutadania, l'article 17.3 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, de dret a l'habitatge resa que: "La qualificació urbanística de sòl que efectuï el planejament general pot establir que l'edificació d'ús residencial es destini totalment o parcialment a habitatge amb protecció oficial, tant en el cas de noves construccions com en el de gran rehabilitació dels edificis existents" i en legislació catalana, el Text refós de la Llei d'urbanisme, i l'article 17 de la Llei 18/2007, de 28 de desembre, del dret a l'habitatge preveuen que el mecanisme per a dur a terme aquesta regulació són els plans urbanístics, i ja contemplen l'obligació de destinar el 20% com a mínim del sostre qualificat per a l'ús residencial de nova implantació a habitatge amb protecció oficial. 

 

Aquesta ha estat la base perquè al Ple de l’Ajuntament de Barcelona s’aprovés una moció presentada per moviments socials on es proposava, entre d’altres, la destinació del 30% dels sostres dels edificis de nova construcció i els sotmesos a rehabilitació integral a habitatges de protecció oficial. 

 

L’accés a l'habitatge és l’accés a viure a la nostra ciutat, és la possibilitat de crear i enriquir el teixit social de barri i l’ajuntament no li està posant fàcil als vilanovins i vilanovines, no només amb el dèficit històric en habitatge social, sinó en emprendre de manera valenta accions que facin de contrapès a la bombolla immobiliària, als desnonaments per impagaments hipotecaris i als cada vegada més habituals desnonaments invisibles, aquells que ho son per abusos de lloguer sense necessitat de passar pel jutjats. Estem veient com masses vegades són els diferents moviments socials els únics amb capacitat de resposta per donar alternatives o com els casos d'ocupacions precàries es disparen a la nostra ciutat mentre la banca manté pisos buits a l'espera de fer negoci en un futur. Per això cal que siguem valentes, totes. Implicar a les institucions i als promotors immobiliaris per augmentar el parc públic d'habitatge necessitarà d’un gran múscul a la societat civil, no serà suficient només amb presentar mocions al ple. Associacions veïnals, tercer sector, sindicats i moviments socials són imprescindibles per construir una coalició veïnal robusta que mantingui el polze a lobbies.

Al cap i a la fi, no estem demanant res més que allò què és totalment habitual en altres països del nostre entorn, és simplement que els recursos públics i la política tinguin perspectiva humana enlloc de mercantilista, és que la nostra ciutat hi sigui per cuidar-nos.