Aigua al vi

Malgrat no compartir l'entusiasme, no fa falta esforçar-se massa per entendre a totes les que esteu celebrant que hi hagi govern, per fi i l'entrada d'UP en aquest. Hi haurà algunes coses positives (la primera que em ve al cap és no tornar a votar fins d'aquí un temps) i dins de la possible actuació parlamentària, doncs és una mica el què hi havia si del que es tractava era ser govern. Ara bé, potser ens caldrà pensar en algunes coses pel futur:

El PSOE no és un partit que hagi permès mai el més mínim canvi i el seu paper és el de guardià del règim del 78. La reconversió industrial, el GAL, l'entrada a l'OTAN, el “cepillado” de l'Estatut d'autonomia de Catalunya, reforma exprés de l'article 135 de la Constitució, reforma laboral de Zapatero,... La imposició de l'agenda neoliberal, repressiva i austericida ha pogut comptar sempre amb ells i, no ens enganyem, aquest és un govern del PSOE amb UP, no un govern entre iguals. A més, amb el pacte no hi haurà oposició d'esquerres al govern a nivell estatal, regalant el camp de la impugnació al PP i, sobretot, a VOX. Això, sumades les pressions que rebrà per part d'Europa (nova crisis esclatant a 2020) per fer ajustos pot sembrar un camp diabòlic de cara al mig/llarg plaç.

Catalunya, com Teruel, existeix. Per ara només tenim un preacord bastant primari a sobre la taula, però que el punt sobre Catalunya sigui el relat del PSOE (problema de convivència, Constitució i llei) convertirà, més aviat que tard, el govern en problema enlloc de solució. Per cert, tornar a oblidar que tenir govern passa per arribar a acords (“Spain, Sit And Talk”) amb l'independentisme i "l'Espanya plurinacional", pot ser fatal. Aquí el paper de UP hauria de ser clau a l'hora de no subordinar-se al nacionalisme del PSOE i evitar la tàctica "o nosaltres o VOX" ja utilitzada i fracassada en la negociació del PGE a 2018

Que la política serveixi per posar la vida al centre, la urgent regulació dels lloguers, derogació de les últimes reformes laborals, acabar amb la repressió de la Llei Mordassa, amnistia per les preses polítiques, establir una agenda real contra l'emergència climàtica, plantar batalla contra la troika quan ens pressioni per retallar drets, recuperar el rescat de la banca, rescatar els habitatges de les mans dels fons voltors per garantir-ne l'accés a famílies... Son qüestions de mínims per qui es consideri progressista, qüestions que no haurien de significar massa debat i, per ara, no les hem llegit ni sentit massa (és aviat, d'acord, però estiguem atentes). Ja ni parlar de processos constituents, referèndum per Catalunya i sobre la monarquia, recuperar el control de les energètiques, tornar a tenir banca pública o debat sobre renta bàsica. Si els mínims seran batalles a mort, els canvis en profunditat semblen literatura fantàstica.

Tanmateix, és obligatori prohibir-nos caure en el cinisme del "tot malament", en posicions d'autocomplaença o de profecies auto-complertes. Les que creiem que un nou món no només és possible sinó que és imprescindible tenim, tasques a fer més enllà d'analitzar la situació com si fóssim espectadores: Caldrà reforçar les lluites que ens permeten marcar una agenda de drets socials: ecologisme, feminisme, dret a habitatge, lluita antirepressiva, defensa el dret a l'autodeterminació de Catalunya... Hi ha suficients camps sembrant llavors "allà fora" i, sobretot, noves generacions de gent jove que s'està polititzant en aquestes lluites com per tenir esperança. Després d'un cicle marcadíssim per l'agenda institucional serà necessari, sense abandonar cap camp de lluita, canviar les prioritats i que siguin les lluites les que marquin els ritmes.

Si no és possible fer-ho a la institució ens tocarà construir l'oposició d'esquerres i impugnadora del règim des de fora, estar atentes per quan arribin les contradiccions, els dictats d'Europa, possibles retallades o repressió i també per empènyer al govern cap a victòries per les de baix i la defensa de drets bàsics. L'ultra-dreta voldrà aparèixer com l'únic espai impugnador del sistema proposant la covarda guerra entre les últimes i les penúltimes, no ho podem permetre. Per això serà imprescindible ser antifeixistes cada dia i no només per anar a votar: reforcem tots els espais unitaris contra l'odi, actuem als barris, propiciem xarxes de cures i protecció per les més dèbils, no cedim ni un pam de terreny a aquesta gentussa fins fer-los desaparèixer. Recordant sempre que al feixisme no se'l vencerà governant, sinó assolint drets. Seguim l'exemple de les companyes gregues (que no Syriza, si us plau) amb Amanecer Dorado, que també era tercera força fa uns anys a Grècia i ara està desarticulat i pràcticament desaparegut.

I per últim, ens toca seguir treballant en la tasca no complerta de l'últim cicle polític: La construcció d'un subjecte polític plural on hi càpiga tothom sense renunciar al seu programa, capaç de defensar una agenda constituent que permeti trencar els cadenats del 78 i assolir un rescat social per guanyar drets per les de baix. Aquest subjecte no cal construir-lo necessàriament contra cap espai preexistent de la mateixa manera que Podemos no va aparèixer contra IU i no es tracta o no només es tracta de trobar un marca amb eslògan unitari per anar eleccions, sinó de la creació d'un espai capaç d'articular majories en torn a processos constituents arreu de l'Estat teixint aliances enlloc de rivalitats amb l'espai sobiranista català. És possible que algunes penseu que aquest subjecte ja existeix

Amb l'entrada d'UP en un govern del PSOE (de fet, abans) es tanquen els somnis d'una generació. Enrere queden els desafiaments a la casta política del PP i el PSOE, l'assalt als cels i el "sí se puede" i passem a lluitar per allò possible, al fals realisme de les victòries aconseguides dins del marc preexistent, al “fins aquí es pot arribar”. Això significa que hem de començar a construir un nou cicle de somnis, a tenir força per ser les de baix les qui decidim què és possible i què no, a entendre i fer entendre que aquest cop, ho volem tot.