Reconstruir o transformar?

 Signat amb Juanma Rodríguez

La crisi provocada pel nou coronavirus no només està portant noves realitats sinó també un nou llenguatge, potser no tan nou però sí poc utilitzat en la política. Es parla de nova normalitat, de desescalada, de reconstrucció. És en aquesta última expressió que ens volem aturar, fugint del debat terminològic, perquè en debatre sobre quina reconstrucció o com recuperem la normalitat social i econòmica anteriors a la pandèmia, podem estar cometent un error des del principi. Es parteix d’una premissa errònia que ens pot portar a un desastre encara pitjor doncs quan un model es demostra equivocat, seguir-hi apostant és cosa de bojos.

Ens expliquem. Posant com exemple concret el que serà segurament el sector més castigat: el turisme. Ha representat el flotador salvavides d’una economia castigada per la crisi de 2008. Alguns ja avisàvem que no podíem posar tots els ous en una única cistella, i molt menys en una què depèn totalment de factors que no podem controlar. L’increment del turisme al nostre país i a Espanya tenia la causa principal en els problemes de seguretat de països com Tunis i Egipte, com a conseqüència de l’activitat terrorista i la inestabilitat, o en casos encara més greus com Síria, destinacions turístiques molt més “competitives”. La pandèmia ha portat a tancar els allotjaments turístics, bars i restaurants han hagut de baixar persianes (amb l’excepció de la venda a domicili), ja s’ha perdut la campanya de setmana santa i la d’estiu penja d’un fil. Potser alguns empresaris del sector i alguns ajuntaments (possiblement el nostre també) estiguin temptats a obrir com abans millor, sense pensar que una reobertura precipitada ens pot portar un mal encara pitjor pel turisme i la restauració.

Cal tenir presents tots els escenaris, i tot i que la tendència dels contagis ara mateix és a la baixa, una actuació precipitada pot portar a un repunt de contagis. A això, cal sumar que la comunitat científica alerta d’una possible segona onada a la tardor i l’hivern, que a més coincidiria amb la passa de grip de cada any. Amb tot, la vacuna contra el nou coronavirus es podria començar a comercialitzar en un termini de 18 mesos, en el millor dels casos (això seria a l’estiu de 2021). No és la nostra intenció donar por, simplement apuntar que el pitjor dels escenaris possibles ha de ser sobre la taula quan plantegem què fer.

Això no és només un crisi sanitària, per sort aquí ho tenim totes clar. Institucions que no tenen res a veure amb els nostres principis com l’FMI pronostiquen que aquesta crisi serà pitjor que la del crack del 29, i des de la política no ho podem menystenir. Per això, és necessari plantejar una reconversió i un decreixement controlat i planificat del sector turístic, i no per una qüestió de desig o fins i tot de voluntat política, sinó perquè si no ho fem de forma ordenada i reorientant els llocs de treball, es produirà de forma caòtica, amb conseqüències socials i econòmiques molt pitjors que les que es pronostiquen. A més, cal tenir per segur que seran les grans empreses com les aerolínies, les touroperadores i les grans cadenes les que seran rescatades pels governs, i no pas els establiments petits o mitjans.

No es tracta, per la nostra part, de donar només males notícies, sinó d’encoratjar a posar-nos a treballar en un paradigma que sigui útil per a la realitat existent, i no pas per a la que voldríem que fos. Ara per ara, hem de centrar els esforços en fomentar un turisme domèstic, comarcal i com a molt d’àmbit català, fins i tot d’autoconeixement de la pròpia ciutat, de l’oferta gastronòmica, de la idiosincràsia de la nostra cultura, de la nostra història des dels ibers fins a la lluita contra el feixisme. Un turisme limitat, evidentment, a les fases on es pugui recuperar la mobilitat general, i tenint present totes les precaucions. Fins que no tinguem la vacuna, no podem esperar l’arribada de turistes d’Europa o d’altres indrets del món, i difícilment arribin de la resta de l’Estat.

Tampoc es pot preveure que sigui possible realitzar esdeveniments amb una gran quantitat de persones, pel que cal ser prudents en planificar la Fira de Novembre (de fet, el més lògic seria anar fent-nos a la idea que no es celebrarà), i d’altres fires per la primavera de l’any vinent. Cal tenir plans de contingència a mig i llarg termini per tal de promocionar el comerç local sense els esdeveniments centrals de la promoció i la projecció de la nostra ciutat, en les circumstàncies d’un nou confinament com a conseqüència de la segona onada. I repetim, ho indiquem com a una necessitat, no com a una opció política. Una aposta que combinaria la necessitat de gaudir de l’espai públic i la reactivació de la restauració seria el foment de la cultura del picnic a parcs i places, amb espais habilitats amb les distàncies de seguretat i d’higiene corresponents.

La política de promoció econòmica centrada en exclusiva a la captació de turistes ha portat a oblidar la necessitat de diversificar l’economia de la nostra ciutat, a incidir més en els sectors més innovadors per enfrontar les tendències que ja s’observaven i que amb la pandèmia s’estan incrementant de forma exponencial. Quines són les tendències? Per una banda, la digitalització de totes les activitats econòmiques, i per una altra, l’expansió de l’economia de plataforma. Aquestes dues tendències, que estan connectades entre si, s’incrementen a la vegada que ho fan les pràctiques monopolistes. Amb la pandèmia, les compres online han passat de ser una opció a la única opció per adquirir bens de consum. Això ha comportat que el mal que estaven fent plataformes com Amazon al petit comerç sigui encara més greu. Per una altra banda, plataformes de restauració a domicili estan omplint una quota de mercat com mai, ja que ara mateix són l’única de via de molts establiments per no abaixar la persiana. La resposta no és assenyalar a la gent per comprar on no toca (encara que defensarem sempre un consum responsable) o abonar els discursos contra els avenços tecnològics. Cal treballar en dues línies estratègiques que cal implementar de forma simultània. La primera, crear una aliança de les petites i mitjanes empreses per a que puguin operar en l’economia d’escala. Aquesta línia de treball fa molts anys que s’hauria d’haver posat en marxa, i és precisament aquest buit el que fa que les PIME siguin tan vulnerables a la competència ferotge que pateixen per part de les grans empreses. La segona, i en combinació amb la primera, és necessari crear una plataforma local (o si es vol comarcal) de venda online  que agrupi comerços, restaurants i bars, per a que la venda online representi un benefici per aquest sector i no per a les grans plataformes que ja perjudiquen prou el comerç de tota la vida.

Això ha d’anar acompanyat d’iniciatives econòmiques, d’escala local i fomentades per l’Ajuntament, de creació d’empreses cooperatives de repartiment i de logística (de fet, alguna primera experiència s'ha produït aquests dies), que es vagin obrint pas en una activitat cada vegada més concentrada en poques plataformes. En resum, les institucions democràtiques no poden restar quietes observant l’evolució de l’economia, veient com les grans empreses s’empassen a les petites, sinó que ha de treballar en estratègies que siguin útils per a un doble objectiu: protegir els treballadors i treballadores creant noves oportunitats d’ocupació de qualitat i protegir el comerç local i la petita i mitjana empresa amb mesures que tinguin un impacte real. En resum, el que es planteja és caminar cap a una economia circular, de proximitat, que gasti menys recursos i els beneficis de la seva activitat repercuteixin en tota la comunitat.

Però no només és necessari transformar aquests sectors de l’economia local. Cal transformar per complet el model econòmic i social a una escala nacional i global. No podem posar la societat al servei de l’economia, sinó l’economia al servei de la societat. No podem centrar totes les atencions en el treball productiu, mentre obviem el treball reproductiu, el de cures, sense el que seria impensable que funcioni ni un sol engranatge del sistema. No podem obviar tampoc la necessitat de tenir uns serveis públics forts, no només per fer front a les emergències que puguin venir, sinó perquè d’aquesta depèn la qualitat de vida de la ciutadania, la seva salut, el nivell de formació, d’esperit crític i de civisme. Cal pensar també en la cura del nostre medi ambient, en el treball que es necessita per evitar incendis, de cuidar de les zones verdes, i que això no és sostenible si es fa només des del voluntariat. De la mateixa manera, cal deixar de banda el vici de mercantilitzar-ho tot, també qüestions essencials per a la vida de tothom com l’habitatge. L’Ajuntament ha de tenir una política ambiciosa, recuperant els pisos buits i posant-los a disposició de la gent que ho necessita, castigar als grans tenidors que tenen pisos buits i lloguen pisos per sobre dels índex de referència, a la vegada que es bonifica a les persones que tenen el seu pis llogat a preus socials. És una prioritat punxar la bombolla del lloguer, i per fer-ho és necessari que es treballi des de totes les institucions. En resum, l’Ajuntament de la nostra ciutat no pot actuar a la defensiva, esperant a que passin les coses, responent de forma precipitada i sense planificació als nous reptes i amenaces. Ha d’anticipar-se, passar a l’ofensiva, i ser protagonista dels canvis que cal fer. Arriscat? És possible, però potser aquí la temeritat és seguir amb les receptes de sempre, les què només asseguren el col·lapse.

A mode de conclusió, per fer front a aquesta crisi no val amb posar més temps les llums de nadal, convocar una fira cada dia quan s'acabi el confinament o convertir l'Ajuntament en promotor turístic de la ciutat. Cal anar en una altra direcció, pensar de forma estratègica, canviar de mentalitat. El món d’abans de la pandèmia no es tornarà a repetir, com no es va tornar a repetir el món d’abans de 2008. Si aprenem aquesta lliçó podrem sortir endavant, podrem caminar cap a una societat justa. Si no aprenem dels errors del passat, en lloc de sortir del forat, l’anirem fent més profund, i no hi haurà forma de sortir, i encara menys d’afrontar les amenaces de l’emergència climàtica. Si no som valentes ara, quan?