Viure! A Vilanova!

Signat amb Deborah Zimmerman.

Una de les pràctiques més menyspreables en política és la quantitat de recursos que es destinen a mentir. Ho podem emmascarar com “comunicació institucional” o com “publicitat”, és igual, el cas és que un dels trets més característics de la política rància, vella i dolenta, és interpretar la realitat a base d’informes que sempre expliquen que el govern ho fa tot el millor que es pot, fugir de qualsevol autocrítica, comunicar només allò que afavoreix i evadir el debat profund. L'evidència més clara i recent que podem trobar a la nostra ciutat ha estat omplir la  els nostres carrers amb cartells de gent somrient feliç, mentre la realitat és ben diferent. La realitat és estar acostumats a veure gent rebuscant alguna cosa per menjar entre les escombraries dels contenidors. El contrast és aclaparador.

Hi ha una distància abismal entre el que ens expliquen les institucions i la realitat que viuen les veïnes, que dia rere dia són testimonis de realitats que el govern no vol esmentar, perquè pel que sembla que si d'això no se’n parla, no existeix. La realitat és la del deteriorament creixent de l'espai públic per l'ús inadequat i la falta de manteniment. La realitat és la del deute, l'origen del qual ningú aclareix. És el desorbitat increment de l'IBI per la desídia en preveure la desaparició dels topalls. Són els desnonaments de famílies en situacions d'extrema vulnerabilitat, tractats com si fossin casos aïllats, quan en realitat són una norma, i qualsevol dia li pot tocar a qualsevol. És també la dels festivals, una de les banderes de la nostra cultura popular més viva i actual, en perill d'extinció, penjant d'un fil de tortuositats legals per assegurar la seva continuïtat, davant la falta de mesures fermes i valentes que assegurin la seva permanència i els posin en valor.

No vivim en una illa aïllada de les lògiques del món. Estem en un context de destrucció del sistema de benestar i protecció social, d’una crisi que porta quasi una dècada, una crisi que ha servit com a coartada per justificar les retallades i produir misèria, reduint la qualitat de vida de la majoria, en benefici d'uns pocs .

Les retallades i la pèrdua de drets ens han portat a normalitzar la precarietat, tal com es pot llegir en aquests informes que els governs no volen mostrar, que ens indiquen que el 20% de les treballadores, amb sou, estan en risc de pobresa. Si a això li sumem el que sí es diu: que gairebé el 18% de treballadors està a l’atur (segons registres oficials, que no sempre reflecteixen la realitat), arribem fàcilment a la conclusió que quan un 38% de la població treballadora està contínuament en el precipici, asseverar que estem sortint de la crisi i que a la nostra ciutat la gent somriu, com en els cartells, és un insult a la intel·ligència.

A la nostra ciutat hi ha dos camins: seguir amb el de sempre, amb les lògiques i sobretot, els límits del “això sempre s’ha fet així” o l’atreviment i la valentia d’aquelles que creuen en la ciutat, en què la seva gent és capaç d’organitzar-se i decidir, que creu que la política està feta perquè passin coses, no per evitar-les.

Cal guanyar eleccions, això és important quan es té voluntat de governar. Però també cal fugir de l’electoralisme o del “governisme”. Vivim en una ciutat on els dos partits que sempre s’havien presentat com antagònics, ferma oposició l’un de l’altre, han pactat amb l’únic objectiu de sobreviure. El pacte de les cadires ens demostra que de res serveix guanyar eleccions si després es tracta simplement  de portar la bandera sense tenir capacitat per portar el timó del vaixell. Cal acumular força tant dins com fora de la institució per poder fer la política que necessita la nostra ciutat, calen projectes que prioritzin les accions per sobre de les cadires, projectes que vagin més enllà d’unes sigles o responguin a uns interessos molt limitats i apel·lin a tota la ciutat, que es referenciïn en la Vilanova activa, la que s'arrisca a aturar desnonaments, recuperar habitatges, fer propostes culturals que es surtin de la norma, defensar l’escola pública, aquesta Vilanova que s’organitza solidàriament per tenir un present i un futur millors.

Hem de fer real el “Viure a Vilanova és fàcil”, necessitem que la ciutat abandoni la publicitat enganyosa i passi a produir polítiques efectives. Rescatem de manera urgent a totes les persones en situació d'emergència social amb un pla de xoc, amb menys notes de premsa i més dotació pressupostària.

Convertim-nos en una ciutat feminista, que lluita radicalment contra cap tipus de discriminació i violència contra les dones. Lluitem contra el deute i les retallades, amb desobediència si s'escau, i apostem per la gestió directa de tots els serveis públics. És imprescindible que superem el model de la crisi amb un urbanisme sostenible, antagonista a l'especulació immobiliària i basat en l’interès social. El futur de la nostra ciutat ja s'està escrivint, s'escriu en les lluites, s'escriu quan les seves veïnes decideixen dir prou, s'escriu per fora de les institucions i les superarà. Trenquem els límits.