Preguntes de cap d'any

Una de les preguntes que s'ha de contestar a 2018 (per això del cap d'any) és que si la majoria de JxSi i la CUP (72), el mandat del referèndum del 1-O, la vaga general del 3-oct, els CDRs i tot plegat no ha sigut suficient per obrir un procés constituent, què ho serà?

Tinguem clar que a nivell institucional l'independentisme, com a molt, manté posicions (perden dos diputats) en un moment on es fa evident que necessitava guanyar-ne mentre que els 3 diputats menys de comuns fan més petit l'espai institucional que defensa un referèndum. Per tant, tot i que hi ha enquestes i és un lema molt repetit allò de que la sortida democràtica és la solució que genera un consens en més del 80% de catalanes, aquest consens no es tradueix en el nombre de diputades.

Mirem també més enllà i no caiguem en "institucionalitis", s'ha demostrat un molt bon múscul de mobilització però estem en fase defensiva, responent a la repressió, demanant alliberaments i protestant a mode de resposta cap a un Estat que ha pres la iniciativa i que és qui marca l'agenda ara mateix des de l'aplicació del 155 i la convocatòria d'eleccions.

Ens cal fer un balanç de la campanya del 21D per veure que totes les forces que van defensar el referèndum s'ha pegat per emportar-se'n el mèrit, que hi ha hagut més foc amics dins del bloc "democràtic" que el trio del 155 on, com a molt, el PSC ha fet alguna lleugera crítica. Ara mateix l'espai és més petit que les setmanes prèvies al referèndum i hi haurà ponts difícils de refer després del grau d'acusacions que hi ha hagut entre espais, especialment doloroses quan han sigut entre les qui tenim una agenda social en comú.

No és per ser “cenizo” però potser toca abandonar ja l'època del independentisme màgic sense conflicte i xupiguai, que al final només serveix com a campanya electoral permanent que, a la llarga, el que ha provocat és que tant el govern com l'oposició del Parlament estiguin en mans de la dreta liberal, amb diferents nacionalismes però amb la mateixa subordinació a les elits. Lemes del tipus “la democràcia sempre guanya” estan molt bé però tenim els llibres d'història plens a petar d'exemples del contrari. Agafem consciència de que hi ha conflicte i fort, que tot té pinta que anirà a més, que tenim gent a la presó per defensar idees polítiques i el recurs d'anar improvisant i fer que els teus cridin “jugada mestra!” per qualsevol cosa ja s'ha esgotat. Si, derrotar al bloc del 155 ha estat una molt bona notícia del 21D, la millor, però no ens oblidem que el que s'ha aplicat i no s'ha pogut evitar un cop es pot repetir (més d'una amenaça velada ha caigut ja). Hi ha estratègia per què no hi hagi un 155 bis? I pels presos polítics? Si seguirem amb el "si, però és secret" (que vol dir no) podem estar cagant-la molt i veient l'evolució de tot plegat, els error es pagaran cada cop més cars.

Esperem que la nova fase que començarà deixi d'abusar de moments èpics que no es tradueixen en res i actuï en el món real. Que l'estratègia sigui obrir un procés constituent capaç d'apel·lar a tota la població i no només a una part. Bàsicament perquè mentre les condicions de vida de la gent segueixin estant allunyades del debat polític veurem com monstres com Cs segueixen creixent sense aturador, ho hem vist a Europa i és un perill real. En fi, per aquest 2018 cal que rupturistes i independentistes entenguem que hem de caminar plegats enlloc d'insultar-nos si volem obrir un horitzó constituent. Acceptant uns estratègies on la independència no sigui l'únic a fer i entenent altres que un procés constituent català pot trencar cadenats imprescindibles d'obrir si volem avançar en conquestes socials, per fer que els problemes de la gent també estiguin en el centre del debat quan parlem de la independència o no de Catalunya, per no deixar-nos a la nostra gent enrere.