Tenir o ser

Fa unes setmanes, un company d'aquells que són referent em feia una reflexió: “En aquesta vida al final s'ha de triar si t'importa més tenir o ser. Si la primera t'és més important comporta competir per acumular més que els demés, no preocupar-te per repartir i tenir més enemics que aliats; en canvi, la segona et comporta l'obligació de viure en harmonia amb el que et rodeja, a desenvolupar-te com a persona i relacionar-te com a igual amb la resta”. Un dies després, en una altra conversa amb altres companyes regidores de varis municipis reflexionàvem sobre la cita en base als nostres municipis i arribàvem a una conclusió: tenim poblacions que competeixen per tenir enlloc d'intentar ser.

Portem una dècada de destrucció amb els culpables de l'esclat donant-nos les seves “solucions” i empitjorant-ho tot cada dia que passa. És necessari que fem memòria al discurs dominant els anys anteriors a la crisi, sobre com el crèdit es venia com si fos pa, com s'havia de comprar habitatge, invertir, especular i com tot això va marcar la política municipal arreu. Ara pensem en l'últim mandat pre-esclat de Vilanova i la Geltrú i és molt possible que veiem alguna obra innecessària, algun barri que no s'ha acabat però que sí s'ha inaugurat, algun equipament del qual no sabem què fer-ne, que ens l'hem de reinventar i coses similars. La crisi no va venir sola, és conseqüència de moltes polítiques fetes en base a la competició per tenir més i tampoc marxarà sola, perquè els que ens hi van portar segueixen pensant i manant igual.

A la nostra ciutat li va importar més tenir que ser i així ens ha anat: deute descontrolat, serveis sota mínims després de la tisora, esquelets de construccions repartits per la ciutat i ajuntament sota pla de viabilitat mentre l'emergència social creix. Abandonem ja el culte al tenir i preocupem-nos per ser una ciutat que cuida a la seva gent, que protegeix el seu patrimoni natural i no l'urbanitza, que dona resposta a totes les persones colpejades per la crisis, que és solidària amb les famílies desnonades i no permet que hi hagi pisos buits, que no permet talls de subministraments, que és desobedient amb aquells que diuen que manen  els bancs i obedient amb tots els moviments socials que lluiten per recuperar drets.

Portem massa temps colpejades sense que ningú ens escolti o se'n faci càrrec. Ens cal aquest canvi de mentalitat, són necessaris projectes que passin per desenvolupar-nos en solidaritat enlloc d'enfrontar-nos en competició permanent. Com a barris, com a municipis, com a país i com a societat ens toca reflexionar i veure que ja n'hi ha prou d'anar en contra nostra. 

Siguem.