Fa 6 mesos moltes no havíem dormit, havíem passat el dia buscant la manera que tothom pogués entrar a tots els col·legis, assegurant que cap es quedava buit per viure després una nit molt curta, amb temps just per relaxar (per dir-ho d'alguna manera) el cos una estona. Després, a les 5 del matí en dansa, arriben les urnes, el sistema informàtic que no va donar cap problema, les cues, les imatges gravades per sempre, témer que arribin a la teva ciutat, els nervis, la solidaritat entre desconegudes, el recompte, les abraçades... TOT.
Vam seguir sumant fins al 3 d'octubre quan pràcticament cada municipi va viure la mobilització més gran de la seva història i es va unir molta més gent que no pas l'independentisme, anàvem més enllà, "això va de democràcia". Mig any fa de tot plegat, mig any d'una gran victòria que va donar pas tot un seguit de derrotes. La primera i potser més significativa, el negacionisme d'aquestes de l'estil "tot està pensat, estem on volíem, ho tenim a tocar", passar d'entendre el conflicte a negar-lo de nou per evitar parlar de la correlació de forces.
Ens han imposat unes eleccions, hi hem participat totes i qui vam col·laborar en fer possible l'1 d'octubre estàvem més ocupades competint i buscant traïcions que en crear un front comú en defensa de la democràcia. Tota la força de l'1 i el 3 es va donar per amortitzada en dies. Declaracions en suspens i després simbòliques però cap acció concreta al final. Passem de planificar com obrir un procés constituent a defensar amb por el català a l'escola. Sí, la repressió de l'Estat ha anat amb tot, violència, presó, fer créixer el discurs de VOX, però més enllà que es podria calcular que alguns límits no se sobrepassarien, l'Estat ha actuat com totes (o la gran majoria) esperàvem. No hi ha hagut sorpreses, és més, durant la campanya del 27S (història antiga) "ens enfrontem a un Estat demofòbic" ja era mantra.
El què si ha sorprés és que no hi havia res pensat pel 2 d'octubre. Tot ha estat descoordinació, batalles internes i externes, tir al botifler i desorientació. Fins i tot en la lluita antirepressiva veiem com hi ha qui es preocupa més dels contenidors que dels drets civils. Recordem el que va passar fa 6 mesos (i les setmanes anteriors, que també compten) i situem-nos potser en el debat d'ara. Potser en aquests moments el simbolisme i el qui és president de la Generalitat no és gens important comparat amb el QUÈ FER després. I en parlem poc.
Comentarios
Publicar un comentario