Municipals 2019: Barra Lliure

Signat amb Irene Blanco

Davant la incertesa dels últims temps i la desorientació que viu la política catalana en general som a les portes d’un nou cicle electoral on sembla que mai vam tancar del tot l’anterior. Un cicle que ve marcat, principalment, per unes eleccions municipals on es busca consolidar els espais i projectes alternatius que cerquen transformar i superar les institucions. L’arribada de les anomenades candidatures del canvi a 2015 va suposar un fort cop a les lògiques plenàries d’arreu del territori. L’experiència guanyadora de Barcelona així com la consolidació de la confluència de Catalunya en Comú (a l’espera del paper que jugui Podem, un tema que potser dóna per un article en si mateix) marquen de forma inevitable els projectes que s’estan bastint a tots els municipis, preexistents o no. Les que hem construït espais municipals i participem a Catalunya en Comú – Podem ens trobem a dia d’avui amb un doble problema. Per una banda, intentar homogeneïtzar en clau municipal un espai que és profundament plural i que respon a aliances diverses pot generar tensions totalment innecessàries. Seria una lògica que podria trencar projectes arrelats al municipi i podria arribar a deixar fora totes aquelles forces transformadores que no es senten interpel·lades en formats tancats. Per altra banda, si intentem forçar que les pròximes candidatures municipals han de ser sí o sí una traducció de la coalició Catalunya en Comú – Podem el més probable és que allò que s’aconsegueixi sigui reproduir i multiplicar les seves limitacions: lògica de quotes, atomització dels grups municipals, espais de presa de decisió poc definits, lluites internes constants i dificultats per mantenir les membres no militants de partits. L’última crisis de Podemos amb Ahora Madrid o les diferents tensions aparegudes de forma cíclica dins de Catalunya En Comú no són un model a imitar precisament.

A més, intentar dissenyar per dalt el que s’ha d’aplicar des de baix pot ser un forta temptació per les direccions nacionals de partits, però també una cagada com un piano. Si els mantres com “el municipalisme és la política més propera a la gent” s’han de fer realitat ha de ser per la via de respectar l’autonomia de cada municipi per desenvolupar el seu projecte sense interferències des dels altars. No és només que a vegades a nivell municipal les lògiques catalana o estatal no serveixin, és que plantejar aquest tipus de relacions jeràrquiques acaba convertint el que podien ser projectes arrelats al municipi amb força transformadora en simples sucursals de partit que es dediquen a replicar les iniciatives parlamentàries dels seus grups als ajuntaments. Aquesta lògica deixaria fora candidatures amb capacitat de guanyar ajuntaments com han estat Guanyem Badalona o les Candidatures Alternatives del Vallès, entre d’altres, la qual cosa no tindria el més mínim sentit si el que es pretén és bastir projectes plurals i guanyadors. Per tant, tot respectant l’autonomia de cada municipi per definir el projecte que es vulgui/pugui, cal tenir la capacitat de sumar actors en base a projectes transformadors i no a fórmules pre-configurades des de dalt. Això afecta a un bon nombre de candidatures independents que han fet una bona tasca, així com a la possibilitat de dialogar amb les CUP allà on hi hagi sinergies i coincidència programàtica.

Lluny de concatenar primàries i de les negociacions posteriors al despatx, cal defensar que els espais municipals auto-organitzin les seves primàries integradores. No es tracta només d’una qüestió de principis democràtics, també és una manera de configurar la relació dels càrrecs electes cara al futur. Si el lloc en unes llistes depèn d’un equip negociador es preconfigura la lleialtat dels càrrecs cap a qui tingui capacitat de negociar, en canvi si aquest depèn de votacions obertes i debat assembleari l’obediència queda configurada cap a baix, cap a la gent que decideix. En aquest sentit, l’aposta ha de ser doble, democratitzar al màxim tots els espais municipals i utilitzar els sistemes més proporcionals per recollir tota la pluralitat possible, per convertir les primàries en exercicis que serveixin per afegir gent, no en batalles que ens la facin perdre.

El principal risc és que aquests debats de caràcter tan intern, que realment no motiven a ningú fora de la gent que participa activament, acabin tapant o evitant altres debats que són imprescindibles obrir. Compartim el diagnòstic sobre que cal superar i oposar-nos a la sociovergència? Que aquesta ha estat el fre durant 40 anys i han aturat de manera sistemàtica qualsevol anhel de canvi polític? Quina política de pactes per conformar governs seguim? És el PSC un partit del canvi? Seguim fent veure que les CUP no existeixen? Com fiscalitzem la feina de les regidores? Ja hi som totes al bloc del canvi, no ens fa falta cap espai més? El nostre paper és ser les millors gestores o aspirem a alguna cosa més? Què fem amb el 135 i la maleïda LRSAL? La qüestió catalana existeix en l’àmbit municipal? Col·laborarem per tombar el règim i construir República? Treballem per la llibertat de les preses polítiques des dels plenaris? Com treballem per superar els atacs de les elits quan vegin que venim a desmuntar els seus xiringuitos fets a base d’externalitzar els serveis públics?

Les places de 2011 i l’onada d’esperança nascuda a partir del 2014 van ser un anhel d’impugnació al sistema. Un sistema que ens pot domesticar dins la seva lògica institucional, un adaptacionisme que ens porta a ser crossa de les representants del règim com és el PSC/PSOE. Cal que tornem a la impugnació, a la ràbia que ens va portar aquí. Nous moviments han sorgit i mutat aquests anys i cal que sempre tinguem un ull per continuar aprenent d’elles; exemples clars com el Feminisme, les pensionistes i tantes que lluiten contra les opressions i injustícies que ens envolten.

Vam dir de moure fitxa per continuar la lluita, transformar la vida i canviar el sistema, no per ser vicepresidents o ministres de res. Per això, als municipis vestirem projectes que construiran quelcom més que grups municipals, apostarem més enllà del que s’ha fet sempre; per polititzar els barris i coordinar lluites de carrer amb acció institucional, ser palanca al servei de les assemblees i dels moviments socials. Perquè plegades i organitzades serem capaces d’aguantar els cops de les elits. Que l’experiència acumulada des de 2015 ens serveixi per anar més enllà, per abandonar qualsevol actitud defensiva i passar a l’acció.