Ir al contenido principal

El Ple de l'estat de Nàrnia

Tancats en la institució, parlant de l’estat de la ciutat, discutint sobre la visió política dels grups municipals es poden aprendre moltes coses. La primera, que en el Ple Municipal la connexió amb la realitat és la mateixa que amb Narnia. Argumentaris basats en dulcificar la realitat, en dir que la crisi escanya i és una merda, però que s’està fent tot tan bé que gairebé no la notem, és més, ja l’estem superant i parlem d’ella en passat. S’està fent tot el possible i això ja és suficient.

Hi ha una frase que algunes veïnes de la ciutat m’han deixat anar fent la xerradeta sobre el ple. “Si és que a mi, la Vilanova de la que parleu al ple m’encanta, a veure si m’hi puc mudar un dia”... i a mi se m’escapa un mig somriure irònic mentre penso en quanta raó tenen. La dinàmica del Ple està tan allunyada la vida real de la gent... Mentre es normalitza la precarietat, es normalitza la utilització dels bancs d’aliments o l’economat, la problemàtica amb el dret d’habitatge rebenta tots els murs; anem sentint coses com “anem per bon camí”, “ja es comencen a veure resultats”. M’imagino que hi ha una Vilanova que jo no conec, amb la que no estic en contacte, on totes aquestes afirmacions són reals. Deu ser una qüestió de punts de vista, així que cal fer un esforç i veure les coses en conjunt. Anem a fer la prova: segurament per la banca privada i els grans tenedors d’habitatges buits tot va genial, estan preparant la següent bombolla mentre veuen com els pocs sistemes de protecció públics van desapareixent.

El punt de vista des d’on es mira el món no és una qüestió aleatòria, no és com la pluja que va i ve, és una elecció personal i política. Podem mirar les coses en conjunt per veure que no estem tan malament, afegint dades macroeconòmiques d’aquelles que ho arreglen tot, veient com quatre poderosos augmenten els seus beneficis, com la desigualtat en realitat no és tan dolenta, perquè vol dir que als de dalt els va millor. Realment, aquesta sembla ser l’elecció habitual dins de la institució. Sentint-ho molt (o gens), no crec que calgui gastar ni un segon de la vida en aprendre a veure les coses en “context” si això significa allunyar-se de la realitat fins als límits de la fantasia. Les institucions, l’ajuntament, no està perquè ens dediquem a parlar en nom de ningú més que no sigui la gent. No hi som per defensar els interessos de la banca, dels gran empresaris o de les elits (ells ja tenen suficients espais i privilegis on fer-ho) sinó per parlar en nom de l’interès de la majoria, de tota aquella gent que veu com el seu dia a dia no s’està arreglant, que no té ni idea de quina Vilanova parlem al Ple.

En el passat Ple d’estat de la ciutat vam perdre vàries oportunitats. Si bé és cert que per primera vegada es va poder discutir de projecte polític durant aquest mandat (altres plens el punt amb més profunditat proposat pel govern és l’aprovació de l’acta, que és un vídeo), vam perdre l’ocasió d’acostar el debat a la gent i la gent al debat. Tancats al saló de plens, del que sembla que mai en podem sortir, ens quedem aïllades. La institució ha deixat de donar resposta a les necessitats de la gent, fa temps, i una de les causes és que passa olímpicament d’escoltar-la. Mentre seguim fent política-ficció, basada en balanços irreals i plans de treballs sustentats als núvols, seguirem igual, és a dir, seguirem fatal.

És que li diem debat perquè teatre queda lleig. Sempre resulta curiós veure com tothom està totalment d’acord en molts punts. “Cal lluitar contra tal”, “estem absolutament en contra de X”... es pot resumir en que totes estem en contra del mal i a favor de bé. I, atentes, totes tenim fermes intencions de fer tot el què diem que volem fer, faltaria més! Ara bé, quan arriba el moment de les accions concretes cauen les caretes. Així podem veure com la Vilanova de les fires aposta per diversificar l’economia, la Vilanova amb el mateix pressupost per atenció social que abans de la crisi fa “Plans de Xoc”, la Vilanova que defensava les polítiques que van portar el desastre ara ens explica com sortir-ne. Uns cracks que ja no dissimulen ni la mínima autocrítica. Tenim un govern format pels dos grups que sempre (sí, sempre) han manat a la ciutat i no consideren que hagin fet res mal fet.
Per sort, hi ha una ciutat que desperta, decidida a reinventar-se i a fer coses noves. Sense ser patrimoni exclusiu de cap força política concreta, arriba un espai que demana canvi de rumb, abandonar el “això sempre s’ha fet així” que tant de mal ens fa. Ara mateix es poden identificar dos blocs, tant al ple com a la ciutat: un que es referencia en la tradició, conservador, que intenta mantenir a tota costa les coses com sempre encara que la realitat li passi per sobre i un segon bloc que mira als moviments socials, al teixit associatiu, a la gent que s’organitza per parar desnonaments, defensar la cultura, plantejar alternatives a l’especulació urbanística i que no es resigna a què els diguin que no s’hi pot fer més.

Tenim la ciutat feta un fàstic, tenim una esquerda social que cada cop es fa més gran i, mentrestant, tenim un govern que fa veure que està plovent i que tot és un malson. Si un es guiés per interessos partidistes potser seria interessant que la sociovergència acabés el mandat, perquè el resultat de la seva gestió és realment patètic. Dos any més cagant-la així i la campanya electoral de 2019 es faria sola. Ara bé, això no va d’interessos electorals, això va de plantejar alternatives. Comencem a construir el canvi a la nostra ciutat, des de ja mateix. Ho necessitem i ho mereixem.


Comentarios

Entradas populares de este blog

Pa, treball, sostre i dignitat

Cal llegir el moment polític que estem vivint. Un moment de clarobscurs. Un moment en el que hi conviuen monstres i esperances. Ara mateix de monstres en podem veure uns quants, des dels fantasmes de la xenofòbia i l’odi expandint-se per Europa fins a les elits que ens governen tan disposades a treure’ns-ho tot. Estem veient com la crisi s’ha emportat per davant infinitat de drets aconseguits després de moltes lluites, com davant la necessitat de protegir privilegis no hi ha hagut cap mirament en tocar sanitat, educació, drets laborals i tot el que fes falta. En aquest moment, una de les majors derrotes a les que ens enfrontem és la normalització de la precarietat, acostumar-nos a que no hi ha res més a fer i resignar-nos a la nostra sort. Per sort, sempre hi ha qui no es resigna. Durant aquests temps, hem vist com la lluita al carrer cobrava més sentit cada dia que passa. L’allau dels primers desnonaments davant l’estafa de les hipoteques va provocar que les veïnes de les ciutat...

Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara. A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el ...

Una pausa, una reflexió i una decisió

Ha fet tres anys Som VNG vam aconseguir una fita que semblava impossible, utòpica. Vam entrar a l’ajuntament amb un pressupost mínim, sense cap experiència en campanyes electorals, sense padrins. Vam entrar perquè la gent que va aixecar el projecte estava convençuda que calia fer política d’una altra manera, posar les institucions al servei de les persones i no de les constructores, de les grans empreses ni dels bancs. Gent humil i treballadora, gent que venia de moviments socials, i gent que era la primera vegada que s’organitzava ens vam deixar l’ànima per aconseguir-ho i vam aportar moltes hores de treball, afegint el poc que teníem a la butxaca (segueixen igual de buides) per poder pagar el material de campanya. Semblava impossible que arribéssim a presentar-nos, perquè havíem d’aconseguir 1.500 signatures i no només les vam aconseguir, sinó que en vam arribar a més de 1.800, més de 1800 vilanovines ens van donar el seu aval personal. Semblava impossible que arribéssim a tenir ...