Tancats
en la institució, parlant de l’estat de la ciutat, discutint sobre la visió
política dels grups municipals es poden aprendre moltes coses. La primera, que
en el Ple Municipal la connexió amb la realitat és la mateixa que amb Narnia.
Argumentaris basats en dulcificar la realitat, en dir que la crisi escanya i és
una merda, però que s’està fent tot tan bé que gairebé no la notem, és més, ja
l’estem superant i parlem d’ella en passat. S’està fent tot el possible i això
ja és suficient.
Hi
ha una frase que algunes veïnes de la ciutat m’han deixat anar fent la
xerradeta sobre el ple. “Si és que a mi, la Vilanova de la que parleu al ple
m’encanta, a veure si m’hi puc mudar un dia”... i a mi se m’escapa un mig
somriure irònic mentre penso en quanta raó tenen. La dinàmica del Ple està tan
allunyada la vida real de la gent... Mentre es normalitza la precarietat, es
normalitza la utilització dels bancs d’aliments o l’economat, la problemàtica
amb el dret d’habitatge rebenta tots els murs; anem sentint coses com “anem per
bon camí”, “ja es comencen a veure resultats”. M’imagino que hi ha una Vilanova
que jo no conec, amb la que no estic en contacte, on totes aquestes afirmacions
són reals. Deu ser una qüestió de punts de vista, així que cal fer un esforç i
veure les coses en conjunt. Anem a fer la prova: segurament per la banca
privada i els grans tenedors d’habitatges buits tot va genial, estan preparant
la següent bombolla mentre veuen com els pocs sistemes de protecció públics van
desapareixent.
El
punt de vista des d’on es mira el món no és una qüestió aleatòria, no és com la
pluja que va i ve, és una elecció personal i política. Podem mirar les coses en
conjunt per veure que no estem tan malament, afegint dades macroeconòmiques
d’aquelles que ho arreglen tot, veient com quatre poderosos augmenten els seus
beneficis, com la desigualtat en realitat no és tan dolenta, perquè vol dir que
als de dalt els va millor. Realment, aquesta sembla ser l’elecció habitual dins
de la institució. Sentint-ho molt (o gens), no crec que calgui gastar ni un
segon de la vida en aprendre a veure les coses en “context” si això significa
allunyar-se de la realitat fins als límits de la fantasia. Les institucions,
l’ajuntament, no està perquè ens dediquem a parlar en nom de ningú més que no
sigui la gent. No hi som per defensar els interessos de la banca, dels gran
empresaris o de les elits (ells ja tenen suficients espais i privilegis on
fer-ho) sinó per parlar en nom de l’interès de la majoria, de tota aquella gent
que veu com el seu dia a dia no s’està arreglant, que no té ni idea de quina
Vilanova parlem al Ple.
En
el passat Ple d’estat de la ciutat vam perdre vàries oportunitats. Si bé és
cert que per primera vegada es va poder discutir de projecte polític durant
aquest mandat (altres plens el punt amb més profunditat proposat pel govern és
l’aprovació de l’acta, que és un vídeo), vam perdre l’ocasió d’acostar el debat
a la gent i la gent al debat. Tancats al saló de plens, del que sembla que mai
en podem sortir, ens quedem aïllades. La institució ha deixat de donar resposta
a les necessitats de la gent, fa temps, i una de les causes és que passa
olímpicament d’escoltar-la. Mentre seguim fent política-ficció, basada en
balanços irreals i plans de treballs sustentats als núvols, seguirem igual, és
a dir, seguirem fatal.
És
que li diem debat perquè teatre queda lleig. Sempre resulta curiós veure com
tothom està totalment d’acord en molts punts. “Cal lluitar contra tal”, “estem
absolutament en contra de X”... es pot resumir en que totes estem en contra del
mal i a favor de bé. I, atentes, totes tenim fermes intencions de fer tot el
què diem que volem fer, faltaria més! Ara bé, quan arriba el moment de les
accions concretes cauen les caretes. Així podem veure com la Vilanova de les
fires aposta per diversificar l’economia, la Vilanova amb el mateix pressupost
per atenció social que abans de la crisi fa “Plans de Xoc”, la Vilanova que
defensava les polítiques que van portar el desastre ara ens explica com
sortir-ne. Uns cracks que ja no dissimulen ni la mínima autocrítica. Tenim un
govern format pels dos grups que sempre (sí, sempre) han manat a la ciutat i no
consideren que hagin fet res mal fet.
Per
sort, hi ha una ciutat que desperta, decidida a reinventar-se i a fer coses
noves. Sense ser patrimoni exclusiu de cap força política concreta, arriba un
espai que demana canvi de rumb, abandonar el “això sempre s’ha fet així” que
tant de mal ens fa. Ara mateix es poden identificar dos blocs, tant al ple com
a la ciutat: un que es referencia en la tradició, conservador, que intenta
mantenir a tota costa les coses com sempre encara que la realitat li passi per sobre
i un segon bloc que mira als moviments socials, al teixit associatiu, a la gent
que s’organitza per parar desnonaments, defensar la cultura, plantejar
alternatives a l’especulació urbanística i que no es resigna a què els diguin
que no s’hi pot fer més.
Tenim
la ciutat feta un fàstic, tenim una esquerda social que cada cop es fa més gran
i, mentrestant, tenim un govern que fa veure que està plovent i que tot és un
malson. Si un es guiés per interessos partidistes potser seria interessant que
la sociovergència acabés el mandat, perquè el resultat de la seva gestió és
realment patètic. Dos any més cagant-la així i la campanya electoral de 2019 es
faria sola. Ara bé, això no va d’interessos electorals, això va de plantejar
alternatives. Comencem a construir el canvi a la nostra ciutat, des de ja
mateix. Ho necessitem i ho mereixem.
Comentarios
Publicar un comentario