Ir al contenido principal

Sobre debats i pressupostos

La política municipal és la més propera a la ciutadania, és l’espai més agraït perquè permet el contacte amb la gent. Admiro profundament a totes aquelles que són capaces de dir aquesta frase en campanya electoral sense que se’ls escapi el riure, sense que es noti que en realitat s'estan fotent de totes nosaltres.  La frase és falsa, de propera res! Estar al costat de la gent no és una qüestió geogràfica de l’estil “com l’Ajuntament està al municipi, deu ser proper al municipi”, sinó una qüestió de voluntat política, de prendre decisions posant les necessitats de la gent al centre de tot i de deixar en mans de la gent el poder per decidir sobre el que els afecta.

No és una qüestió de mètode, no és un debat sobre funcionament burocràtic sinó que és profundament ideològic. Anar en la direcció de donar cada cop més poder a la ciutadania, obrir les portes de les institucions i deixar decidir sobre tot a la gent és la manera de aconseguir que les necessitats de la majoria estiguin al centre de la política. Limitar la relació només a quan s’està en campanya electoral, minimitzar la capacitat de decisió a mesures cosmètiques, anar en contra del clam de més democràcia que neix de les places són característiques pròpies de la política rància, reaccionaria, dels qui estan més còmodes amagant-se darrere dels tècnics i governant a favor dels poderosos que rendint comptes a la ciutadania.

Durant el debat de pressupostos a Vilanova i la Geltrú han passat coses curioses. Algunes ja no sorprenen, el govern ha tirat de filibusterisme i s’ha petat els temps de debat amb un clar intent de tornar a posar la oposició en una situació entre l’espassa i la paret, aquest cop amb la tarifació social de l'IBI com a xantatge. Amb tot en contra, el camí més curt i més fàcil per l’oposició és preparar un bon argumentari i deixar en evidència la irresponsabilitat del govern però la nostra ciutat mereix molt més. Veïns i veïnes de la nostre ciutat, sense més recursos que el seu temps i les ganes de canviar les coses, decideixen sacrificar tot el seu temps lliure i vestir una proposta de mínims per millorar la oferta del govern, perquè els pressupostos de la nostra ciutat llegissin que estem en crisis, que cal donar resposta a l’emergència social i avançar cap a un model més just. La feina es fa, es troben coincidències amb la resta de forces que entenen que la ciutat mereix més que una gestora, es segueix treballant i s’arriba a la proposta de mínims conjunta d’ERC, CUP i SOM VNG.

Un proposta meravellosa que hagués canviat la ciutat de dalt a baix? Ni de conya! Utilitzant una eina tant poc habitual dins del consistori com el sentit comú, el que es pretenia era moure partides corresponents al 1,4% del pressupost per millorar l’acció social de l’Ajuntament. Res més, es podria acceptar amb els ulls tancats. Ara bé, podria el govern zombie sociovergent acceptar mesures fetes d’aquesta manera? Els defensors radicals del “això s’ha fet sempre així” i “no hi ha res a fer” no es poden permetre que s’evidenciï que el seu relat s’ha acabat, que simplement amb ganes i esforç es poden superar els seus murs. Que ningú us enganyi, no s’accepta la nostra proposta perquè la nostra proposta és la prova de que no és necessari el filibusterisme, el mantenir-ho tot igual i el no discutir res.

Aquest debat, de la mateixa manera que aquest temps que portem a les institucions ens ha de servir per aprendre. Sabem que el Ple Municipal és una trituradora de somnis, però nosaltres no hi hem vingut a sentir-nos còmodes, hi som per altres motius. Vestir propostes que llegeixin que vivim una crisis provocada pels que sempre defensen el mateix, que hi ha una emergència social evident a la que s’ha de donar resposta, que cal lluitar contra les conductes excloents i que cal apostar per altres models econòmics sostenibles en el temps. Per molta ràbia que li faci a la sociovergència vilanovina la ciutat ja els ha començat a oblidar per poder parlar per si mateixa. No només això, sinó que hem decidit començar a lligar els nostres braços davant dels governs que no ens escolten, cada cop som més.

A SOM VNG tenim molt clar que el camí no el fem soles des de la cadira al Ple, som moltes companyes que patim dia a dia el ritme de la trituradora de somnis. Des d’aquestes línies només puc dir que és un honor i un orgull que gent tant compromesa amb millorar la vida de les veïnes de la nostra ciutat et diguin company.  Ens volen imposar el seu model, ens volen passar per sobre, mentir i insultar la nostra intel·ligència però no hi poden fer res, sabem qui som (i qui NO som), d’on venim i on anem. El nostre camí avança i el seu s’acaba.


Davant de les que ens volen imposar la seva tristesa desobeirem amb la nostra alegria. Ja hem guanyat, el futur és nostre!

Comentarios

Entradas populares de este blog

Tal dia ha fet un any

Ha fet un any de les constitucions dels diferents consistoris municipals i, per tant, és pertinent fer un primer balanç del mandat que es va inaugurar llavors. Moltes línies s'han escrit sobre com va anar la investidura vilanovina i no cal repetir-se massa, simplement recordar que davant d'una sociovergència que havia obtingut menys regidores que mai, vam tornar a perdre l'oportunitat d'enviar a totes les que sempre han manat a l'oposició i, per tant, l'oportunitat de construir una alternativa real a les polítiques zombie que ens han portat fins on som ara. A diferència de 2015, on ningú ens treia a ballar, aquest 2019 sí va haver-hi negociacions i, de fet, possibilitats reals de veure com les regidores de SOM VNG entràvem a governar. Des d'alguns espais de trajectòria més “tradicional” encara tenen les mans al cap, sense entendre perquè no ocupem els llocs alts del plenari. Per a què ens presentem, sinó, es deuen preguntar. Doncs bé, el cas és que si el ...

Ningú enrere

Els dies que estem vivint no els oblidarem de cap manera. Tots els sentiments possibles confinats entre 4 parets -en el millor dels casos-, el patiment de qui no té més remei que anar a treballar, bé perquè sigui indispensable o perquè no se'ls permet (o no poden) quedar-se a casa. Segurament a hores d'ara, que ja ha passat una setmana, podem començar a entendre algunes conseqüències a curt termini. Encara, però, queda molt per conèixer l’abast de l’impacte d’aquesta crisi, que no és només sanitària. Encara queda per a que ens acabi d’entrar al cap tot el que està passant. Moments com els d’ara ens serviran per veure el millor de l’altre. Evidentment podrem buscar molts exemples del pitjor, podrem trobar persones irresponsables, individualistes i oportunistes, però crec que hem de centrar-nos en el que ens serveix per lluitar contra aquest maleit virus, el que ens serveix per construir un demà millor. Per posar alguns exemples de la nostra ciutat: llistes de voluntàrie...

Prou ciutats fantasma

Signat amb Deborah Zimmerman. Les desastroses conseqüències que van ocasionar els mega-projectes urbanístics que van acompanyar a l'especulació immobiliària al llarg i ample del territori, semblen no haver servit de lliçó, ni tan sols per fer una reflexió, al govern de Vilanova i la Geltrú. L'aliança sociovergent que avui timoneja el consistori de la ciutat, en minoria, està posant tot el seu esforç en tirar endavant un projecte faraònic que, sumant-se a la manera que tant es va aplaudir durant les últimes dècades, va batejar com "Eixample Nord". El projecte Eixample Nord és una modificació del pla general d'ordenament urbà del municipi, que ocupa aproximadament 106 hectàrees, ni més ni menys que un terç de la superfície actual de la ciutat. Preveu la construcció de més de 7.300 habitatges nous, 60.000 m2 de comerços i 400.000 m2 d'indústries. El major despropòsit de la història urbanística de la ciutat es remunta a l'any 2004, quan el govern de to...